Deu anys sense en Modest

Mitjan setembre de 1982. Acabo de fer divuit anys i entro per primera vegada al Col·legi Universitari de Girona: primer curs de filologia catalana. Nou del matí, primera classe; l’assignatura es titula Llengua Catalana I. L’aula és plena de gom a gom i entra un home d’una cinquantena d’anys, alt i corpulent, vestit de gris, amb els cabells grenyuts al clatell i unes dents enormes. Es presenta: “Modest Prats.” Ens avisa: “Si us heu apuntat a filologia catalana és que ja en domineu l’ortografia.” No us explico les nostres cares, us les podeu imaginar (encara som d’una generació que no va fer l’escolarització en català). I ens fot el primer examen, així, en fred: un qüestionari de deu preguntes, entre les quals quines són les cinc formes d’escriure la essa sorda, i un dictat que comença: “Digue’m, oh dolça fetillera amiga...”. El déu que ens va matricular en aquella mala hora! Què coi és una fetillera? Com s’escriu la primera paraula?

Aquell examen va ser una anècdota i jo vaig tenir el plaer d’assistir tres anys a les classes d’en Modest i, entre hores (fent rodó a les classes d’altri), a les seves lliçons magistrals de botifarra al bar. Entre els companys de classe i els de botifarra, a banda de la gent anònima, avui hi podria comptar des d’intel·lectuals fins a presidents de la Generalitat a l’exili. En Modest (mossèn Modest) va ser el meu Mestre; amb la seva veu de tro i la seva mirada plàcida i penetrant, em va ensenyar a fer un examen tot escoltant la retransmissió d’un partit del Barça d’en Cruyff (perquè tan important era aprovar un examen com guanyar un partit), a emocionar-me amb el Sum Vermis de Verdaguer i a riure amb els cigrons bullits de Ramon Llull (perquè tan fort et fa plorar com riure), a donar més valor a allò que no sé que a allò que sé (perquè, en realitat, davant tot allò que puc saber, soc una ignorant), a donar més importància a les persones que a les coses (perquè ens n’anirem d’aquest món sense res), a saber que no soc ningú...

Això deia a la columna del 29 de març de fa sis anys. Ahir en parlava amb uns amics passats pel Col·legi Universitari de Girona i demà farà deu anys que es va morir i ho repeteixo. Segur que el cel celebra que en Modest hi va entrar i ens ho recorda amb el regal imprescindible de la pluja.