Un misteri pasqual

Escric en Dilluns de Pasqua, jo, que no sé quan és Rams i que no he conegut mai cap mona de xocolata perquè al meu Empordà els padrins ens regalaven un tortell el diumenge anterior i perquè la Xita era de cel·luloide i a Barcelona només hi anàvem a veure el cul de la mona, a banda d’acostar-nos a la plaça de Catalunya a donar menjar a aquelles rates voladores anomenades coloms que feien (fan) més pena que glòria. Quant als ous, al meu país d’acollida tothom els reivindica com a seus, i al meu país tothom reivindica que els té més grossos que ningú i evita que els altres els els toquin.

No surto de casa des de dijous passat, que vaig emplenar el rebost convençuda que, tot i que ens juren i perjuren que fins al 2030 no tindrem les carreteres col·lapsades, ja no es pot recórrer un pam de país sense fer cua. (Amb tot, sentir els empordanesos i els deltencs queixar-se també de la invasió, em fa pensar que Barcelona es deu haver quedat buida, cosa que també em desmenteixen els amics de la capital, que diuen que, entre els guiris i els de poble, els han envaït.) M’he entretingut cuinant i, com que això de no menjar carn o peix me la porta força fluixa, he fet des d’unes patates estofades amb costelló de porc fins a uns macarrons a la cassola passant per uns cigrons amb bacallà o un suquet de rap o per una escrita amb suc, una truita de patata i ceba, unes patates viues amb ous ferrats, una fregida de palaies o un pa amb tomata amb embotit.

Demà tots se n’hauran anat, s’haurà acabat la temporada d’hivern i Andorra i jo ens anirem adormint i avorrint en aquella sonsònia del no hi ha pitjor Quaresma que de Pasqua a Cinquagesma, tot i no saber quin dia és quin. Esperarem Sant Jordi, que és a la cantonada i que ens espera farcit de llibres i de roses. Jo, és clar, demà aprofitaré per sortir, que la pell em torna a agafar aquell color de cera que sembla que m’he de morir i començo a fer una pudor de resclosit que fa venir ois. I hauré de tornar a omplir el rebost i a mirar-me el paisatge que ja primavereja i a acostumar-me a les hores que m’han canviat mentre jo hivernava i, com sempre que la porta de casa no em protegeix, a acceptar que, de vegades, per molt que vegis la cara de l’Andy García, la veu que et parla és la d’en Denzel Washington.