La impossibilitat Molina

Un meteoròleg estrella d’un país que venera la informació del temps es presenta a unes eleccions en una posició rellevant a les llistes del partit que governa. Òbviament, parlo de Tomàs Molina, tret que el cas específic m’interessa infinitament menys que el cas general, de manera que us proposo que deixem de pensar per un instant en el Tomàs Molina i parlem d’un Tomàs Molina qualsevol. De la impossibilitat que l’aventura política d’un Tomàs Molina surti bé, un fet que, en termes democràtics, voldria dir que surt normal, ordinària, irrellevant, pràcticament desapercebuda. No ha estat el cas, però. I això no parla gens bé dels nostres sistemes democràtics, una observació que aplica tant al sistema català com a l’andorrà i a tots els del nostre entorn. Què ho fa, però, que la candidatura d’un Tomàs Molina no pugui ser una candidatura més? Diria que moltes premisses que donem per certes des del minut zero i a les quals no estem disposats a renunciar. Com ara que ho fa per la pasta, per protagonisme o per cobrar-se favors. O que la jugada es fa estrictament per aprofitar la seva tirada mediàtica. O que les seves preferències o els seus interessos han influït en la línia editorial dels mitjans (públics) on treballa. O que aprofitarà tots els seus contactes al món dels mitjans per determinar una recepció més favorable pel partit que representa. Tot això, evidentment, pot acabar sent cert, no dic pas que no, i, de ser-ho, seria gravíssim. El cas és que encara no sabem si acabarà sent ou o gallina, si serà un aprofitat o un polític responsable, si es recrearà en allò que li aporta la façana o es passarà el dia rascant textos legislatius per fer-los millors. Haver decidit ja que serà una cosa o l’altra, que cal confiar en ell perquè fa dècades que sopem amb ell o que cal descartar-lo com a bon polític per ser conegut és un fracàs per a la democràcia, que hauria d’aspirar que tothom pugui presentar-se en igualtat de condicions i que hauria d’alegrar-se que hi hagi gent que vulgui encarregar-se dels afers públics, per molt que acumulem casos i casos de perfils que anaven a fer-hi una altra cosa. No tinc cap mena de simpatia ni d’antipatia per Tomàs Molina, però crec que ens aniria millor si llegíssim els salts dels Tomàs-Molinas més des de la confiança que des del cinisme preventiu.