De quan no érem tan macos (o sí)

La relació més habitual d’un Estat amb la seva memòria és com la d’una personeta estàndard amb el seu Instagram: mai no hi surten lletjos. La història l’escriuen els vencedors, el nostre nivell d’anglès no és avançat per molt que ens entestem a posar-ho al currículum, la dictadura tenia molts més simpatitzants dels que ho reconeixen quan arriba la democràcia, i aquella anècdota que fa petar de riure tothom no va ser ni de bon tros tan divertida com la versió lliure que n’expliquem a cada sopar. La memòria és així, té tant de ficció com de real i l’hem d’estimar tal com raja. Ara, si el que volem és saber, la memòria no ens fa gaire més servei que els miralls aquells de les botigues de roba que sempre ens mostren més prims del que no estem. Si la memòria és l’Instagram, la història s’assembla molt més al nostre rodet de fotos, allà on s’acumulen les instantànies on sortim més estupendus, aquelles on tanquem els ulls sense voler i aquelles on sortim rematadament lletjos. Que els estats facin postureig, però no publicitin gaire el seu rodet de fotos, entra dins de l’esperable. Per sort, però, de tant en tant algú es posa a furgar a les sitges de les imatges descartades i posant de costat en un mateix àlbum una ganyota, un perfil despentinat, una foto de la primera comunió i una instantània anodina, ens arriben a explicar com érem amb una fiabilitat molt més gran que un reel. A Olor de sofre, la Roser Porta comparteix amb nosaltres l’àlbum que ha anat confegint els darrers anys sobre l’Andorra dels setanta i a fe de Déu que és un àlbum ben interessant. Hi trobareu alhora una Andorra molt i molt sexi (una Andorra efervescent, amb un jovent amb ganes de repensar-la, de fer-hi coses, de divertir-se, de fer-la millor) i també una Andorra molt poc fotogènica (poruga, captiva, censora), una Andorra on surten els de sempre, però també els que sortien de fons, tapats per d’altres, una Andorra, en fi, normal, normalíssima, amb dies més bons i dies de merda, una Andorra viva, interessant i imperfecta. A Olor de sofre no hi trobareu l’Andorra dels setanta, però sí les fotos descartades de l’Andorra dels setanta sense les quals és impossible entendre-la. Qui s’anima amb altres dècades?