Les roses oblidades
Ja tenim Sant Jordi a sobre i ja tenim clares les novetats literàries que ens ofereix cada editorial i, com aquell que fa Pasqua abans de Rams, ja n’estem mig empatxats. Per tant, no penso parlar de llibres, sinó de roses, encara que ens costi sentir-ne l’olor. Hi ha qui creu que la rosa va néixer de la sang de Venus en punxar-se amb una espina, però suposo que tots nosaltres ja sabem que la veritable història és que va néixer de la sang d’un drac malèvol a qui Sant Jordi va matar amb l’espasa. Fet l’aclariment, i sense tenir en compte ni la rosa de Jericó, ni la del desert ni la dels vents, ni la de l’amor ni la de l’ase ni la de la Mare de Déu, ni tantes altres, als jardins en trobem mil varietats diferents i a Andorra ens delim per la gavarrera.
Davant de tantes novetats literàries i cansada de roses sense olor, enguany us proposo recuperar roses oloroses que no són cap novetat, ans al contrari. Aquella rosa de la “Cançó de la rosa de paper” (“Varen regirar les cases/ la rosa no aparegué. / Va haver interrogatoris; / ningú no en sabia res. // Però, com una consigna,/ circula secretament/ de mà en mà, per tot el poble/ una rosa de paper”) que podeu trobar a les obres completes de l’Estellés. O aquella rosa de l’“Absència” de la nostra Rosa Leveroni: “Rosa eterna del desig, / com m’esgarrinxes els llavis.” O aquella altra (“Per una rosa”) d’en Marc Freixas que feia “Trontolla el verd/ per una rosa que ara neix.” I si amb una no en feu prou, agafeu “Les roses” (“Mira, només, en el jardí les roses”) d’en Vinyoli o preneu les de l’Olga Xirinacs: “Preneu les roses/ abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre/ s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.” I si goseu, arreplegueu el “Roser de tot l’any” d’en Verdaguer (per cert, i ara miro cap a casa, com tothom: si us interessa en Cinto, recordeu Entre l’infern i la glòria de l’Àlvar Valls).
Per a mi deixo “Les roses recordades” de l’Espriu: “Recordes com ens duien/ aquelles mans les roses/ de Sant Jordi, la vella/ claror d’abril? Plovia/ a poc a poc. Nosaltres/ amb gran tedi, darrere/ la finestra, miràvem/ potser malalts, la vida/ del carrer. Aleshores/ ella venia, sempre/ olorosa, benigna/ amb les flors, tancava/ fora, lluny, la sofrença/ del pobre drac, i deia/ molt suaument els nostres/ petits noms, i ens somreia.”