És molt senzill

Voldria recordar cada mil·límetre de la teva pell. Voldria tornar a sentir la teva veu, tornar a veure la llum dels teus ulls quan em miraves, el tacte palpitant de la teva mà per calmar-me o embadalir-me un altre cop amb la imatge dels teus llavis a través del got de cervesa que a vegades –només a vegades– compartíem. Voldria tornar a fer el camí fins a casa teva. Fa anys que visc lluny, però encara sabria arribar-hi de tantes nits com et vaig acompanyar. Voldria recordar cada mil·límetre de la teva pell. Però no puc. Jo sempre em quedava al portal. Quan tu tenies parella, jo només podia imaginar la tebior del teu coll de marbre i somniar que la teva mirada ofegada d’alcohol també estava amarada d’anhels prohibits. Mai els nostres llavis es van conèixer: quan tu vas ser lliure, jo estava compromès. Fa poc vaig parlar públicament de tu, sense dir el teu nom, i a l’instant els nostres amics de l’època van voler saber qui havia estat el meu amor platònic. No els ho he dit. Ningú no coneix la teva identitat. Tret de tu i jo, tot i que tu no ho vas saber mai per boca meva i segurament avui negaries davant d’un tribunal haver sentit mai res per mi. Les últimes referències que tinc em dicten que ets una dona casada i amb un parell de criatures. Imagines on seríem ara si s’hagués materialitzat aquell amor disfressat d’amistat? Què hauria estat de les nostres vides? Continuaríem junts? Impossible saber-ho. Et sorprendrà que t’escrigui després de tants anys i que ho faci en aquesta columna dominical, però no sé la teva adreça i he perdut el teu telèfon. Avui t’he vist en un vídeo a Youtube, en un concert dels Celtas Cortos del 20 d’abril del 90. Potser no eres tu la noia del públic que em mirava. Potser no som nosaltres. Però ens hi assemblem. No sé si et trobo a faltar a tu o al fet d’estar enamorat de tu. Es pot enyorar el que mai no s’ha tingut? Somnis evanescents. Anhels d’un impossible. Recança d’una il·lusió. Crec que encara t’estimo. Necessito estimar-te. Sempre he necessitat un amor inassolible. Ideal. Platònic. I, per tant, incorruptible. Ho necessito com l’aire que respiro perquè la realitat mai no és suficient. Mai. Necessito estimar-te. Necessito escriure’t. És molt senzill: escriure ens salva. Escriure em salva.