Poca broma

Ja ha passat Sant Jordi i el calendari ja enfila cap a maig, el mes de Maria, del faig florit i del cant del gaig. Ja ha estat Sant Jordi i abans (abans que el temps fes el que li rotés dia sí dia també) ja tothom sabia que, ara sí, s’havia acabat l’hivern. Ja tenim Sant Jordi al sac i algun llibre més criant pols a la lleixa. Jo, per exemple, que tinc el costum de no fer res que s’hagi de fer perquè algú diu que s’ha de fer, enguany en vaig comprar un que no obriré mai. En una parada petita, tristoia, d’una associació de pares i de mares aneu a saber si de sang o putatius hi vaig veure tot de llibres desconsolats oferint la seva misèria de malalt en l’angoixa de la mort només per un euro a possibles passejants desvagats. M’hi vaig apropar i, sense dir el títol d’altres llibres que hi vaig veure per no ferir la sensibilitat dels autors en l’hora del traspàs d’algun dels seus fills parits a impremta, em vaig fixar en un que es titulava El missatge del cavaller de l’àliga rampant. El vaig agafar, vaig fullejar les 128 pàgines que té i que des del 1998 que havia estat editat (desena edició, poca broma!) no havia vist mai ningú i, amb més pena que glòria, vaig fer aixecar la senyora que seia avorrida i enfredorida darrere el taulell de fireta. Un cop me’l vaig haver fet meu, em vaig girar cap al meu acompanyant i, tot seriosa, li vaig acostar el llibre moribund i li vaig dir: “És costum, que tal dia com avui, els autors signin els llibres als seus lectors.” Els ulls de la senyora del taulell es van desenlleganyar i es van obrir de bat a bat, i el meu acompanyant no sabia si fondre’s, riure o deixar-me per inútil, però, diligent, va agafar el bolígraf que fa segles que habita a la butxaqueta de les seves camises, va obrir el pobre missatge per la pàgina de respecte i m’hi va estampar: “Per a la meva ‘Pepa’, amb amor.”

Ja ha passat Sant Jordi i avui ja és 25 i el meu autor de companyia (el que em diu “Pepa” perquè, com la Pepa del missatge del cavaller, solc sortir un amb un ciri trencat sempre que em pregunten “per què”), com el meu idolatrat Johan Cruyff si fos viu, fa 77 anys, un més del temps de descompte que sempre diu que està vivint. Demà passat serà la Rosa d’Abril, Morena de la serra, i el món, siguem lectors o no, continuarà girant.