Reparacions disruptives

En un món on marques com Apple han volgut fer de l’obertura del paquet d’un producte acabat de comprar –unboxing, en diuen en flipadès– una experiència entre mística i orgàsmica, no hi ha res que em sembli més disruptiu que apostar per la reparació. Reparar és poc sexi. I fa pobre. I de mal instagramejar. Comprar i estrenar mola molt més, on vas a parar. Passa el mateix amb els perfils professionals darrere cada cosa: un jove amb ànima d’emprenedor que hagi passat per un programa d’acceleració i presenti amb paraules mig inventades una app que no aporta cap gran cosa mereixerà infinitament més atenció que el seu antic company de classe que va passar per l’FP i ha reparat avui una desena de rentadores, alleugerint l’angoixa dels seus propietaris d’una manera proporcional al volum de les piles de roba que tenien acumulades al voltant d’un cubell desbordat. Vaja, que el capitalisme no només ens ha colat el gol de vendre’ns objectes de pitjor qualitat i amb obsolescència programada, sinó que a més ens ha aculturat –el consumisme no és res més que això– perquè desitgem cada cop més objectes i desitgem estrenar-los ben lluents, nous de trinca. Reparar?, ècuts! Visca la creació! Mori la reparació!

El cas, però, és que per molt que moli, aquesta dèria consumista només beneficia qui la promou. A nosaltres ens fa més pobres, al planeta l’omple de residus evitables i també, sí, admetem-ho, ens fa una mica més idiotes. Perquè ens passem tot el dia abraçant la novetat per la novetat, parlant d’innovació i de troballes disruptives (bé, no, de troballes no, que fa vell com a paraula) per parlar de productes de poc valor afegit social que tot sovint si tenen èxit comercial és tan sols per la seva capacitat de crear-nos necessitats innecessàries. Si definim innovació com a una manera de resoldre millor (amb menys recursos, amb millors solucions) els problemes amb què ens anem trobant, queda claríssim que necessitem grans dosis d’innovació per reconduir els rumbs que fa dies que han pres les nostres societats. El que no sé si tenim tots tan clar és que la mena d’innovacions que necessitem són tan poc sexis com reduir o reparar. Si descartem opcions pel seu baix sex-appeal, però, potser és que ens feia trempar no era la innovació, sinó el fum ben embolicat.