Jugar a casa

Començo a tenir el cul pelat de participar en presentacions de llibres i quan em toca a mi atabalar el públic, sempre miro de treure-li un somriure, de crear-hi complicitats, de tenir una cerveseta fresca a punt en comptes de l’ampolleta d’aigua “que toca” (ai, Marina, com ha canviat la cervesa amb pocs anys!) i, sobretot, m’esforço a ser la Roser, la de sempre, la que tothom coneix, la que riu i plora, la que les engalta pel broc gros i després li sap greu, la que aixeca passions i odis, l’alta, grossa i talossa que es defineix com una empordanesa exiliada dona de fer feines de la lletra impresa. I no em cal gens d’esforç per ser la mateixa arreu: a Folgueroles o a Barcelona quan parlo de Mossèn Cinto; a la Seu d’Urgell o a Sant Julià de Lòria quan explico llegendes d’Andorra... Tant se val, però he de confessar que tot roda millor i m’és més entranyable quan jugo a casa. Dissabte passat jugava a casa: vaig anar a la Bisbal, a petició del Grup de Dones del poble, a parlar-los de la novel·la Els fills de l’Elisabeth, de l’Hélène Langrais, que vaig tenir el plaer de traduir per Comanegra (l’Iñaki Rubio és qui m’hi va enredar) ja fa un parell d’anys. La història de la Maternitat d’Elna novel·lada o la novel·la historiada de l’Hélène sempre és la mateixa, com ho és l’edició amb la coberta entranyable de la Marta R. Gustems, i jo sempre intento explicar-la des de l’objectivitat, però, vulgui o no, és diferent si jugo a casa. Dissabte parlava de les dones d’Elna i dels fills de l’Elisabeth (la Teresa i la Llibertat, la Remei i en Rubén, la Christina i la seva nena de “pell de xocolata amb llet”, de la Celia i la Celita, de la Lucie i el seu nen mort, de l’Hénia i en Guy, de l’Esther i en David...) mentre tenia la companyia de la família i dels amics; la complicitat de l’Enric i l’Anna; l’abraçada que tant jo com la Susanna necessitàvem; el somriure dels meus dos “bobos” pelats preferits (en Xicu i en Carles) i de la Marta, que hi posa els cabells de tots tres... Amb tots els meus i a casa, vaig pensar en totes les guerres actuals i en el sofriment afegit que sempre hi tenen les dones. I em va semblar que, potser, cadascun de nosaltres, des de casa seva, hauria de fer el que va fer l’Elisabeth Eidenbenz; com deia ella mateixa: “Vaig fer el que havia de fer. Punt.”