El color de l’aigua

Dies enrere, quan, esperant el son reparador d’una migdiada de sofà, mirava la tele d’esquitllentes mentre pentinava el gat, vaig sentir que una noia cega que havia estat a punt de morir ofegada preguntava a un dels protagonistes del serial quin era el color de l’aigua. El gat se’m va fondre entre els braços, els ulls se’m van tancar i em vaig capbussar en l’aigua d’un son eteri, d’un somni líquid, pausat, evanescent...

L’aigua és vermella, sanguínia, espessa i sexual com una esgarrapada de bardissa al punt just de voler-li robar una rosa silvestre, com una maduixa o una cirera acabada de mossegar, com el cant dels quiquiriquics que fan companyia a la ginesta i al blat, com una figa acabada de badar o com les arracades de cireres que totes les dones guardem en el joier de la memòria... L’aigua és taronja, amb cara de monja com els grills d’una fruita, sedosa i llaminera com la melmelada de mandarina, castigadora com les carbasses de fi de curs, afruitada com els micacos dels badius i riolera com la mare que porta a les petites collidores “un pot amb confitures de préssecs o albercocs”... L’aigua és groga, àcida, com el suc de llimona acabat d’esprémer o un tall de pinya americana amarada de kirsch, delicada com els gira-sols magnífics d’un holandès no pas errant, tranquil·litzant i plàcida com el tren de la Tor de Querol a Vilafranca de Conflent, somniadora de “cor d’enciam i de nens que a l’escola pensen en gelats de coco i de vainilla”... L’aigua és verda, humida i fresca com el País Basc, que amaga “tots els colors del verd”, com les fulles de les plantes i les cobertes de la Gran Enciclopèdia Catalana, màgica com el capell dels rovellons sota la pinassa quan els toca un raig de llum d’una posta de sol de novembre, dissimulada com un pregadeu sobre l’herba dels camps… L’aigua és blava i salada, com la mar infinita que besa la sorra de cada cala, com els pantans plens des de recs i rierols que s’han quasi mort de set mesos i mesos seguits, pura i neta com el cel dels nostres avantpassats, lectora de Blau de Prússia i sap llatí com l’Onomasticon Cataloniae… L’aigua és indi i violada, com la part més interna de l’arc de Sant Martí o més externa de l’arc del Diable. Potser no, potser jo tampoc no sé de quin color és l’aigua.