El xut de l’Eixample

Entre el degoteig constant de notícies relatives a la campanya electoral catalana, l’altre dia no em va passar desapercebuda una notícia breu, a priori poc rellevant, del rerefons de la qual he extret una reflexió que vull compartir amb vosaltres en aquest espai. Resulta que a Barcelona els veïns de l’Esquerra de l’Eixample s’han queixat d’un cert “soroll” que no els deixa dormir a les nits. Sembla que aquest peculiar soroll, de tonalitat “electrònica”, d’acord amb els afectats, no és ni de bon tros que el cant d’un xut, petit mussol que, sorprenentment, pot arribar a habitar zones urbanes i, com ja s’ha dit, alterar la son dels veïns. És sorprenent com els mateixos veïns, que dia a dia gaudeixen dels sorolls variats i diversos d’una gran ciutat, alcen la veu per afrontar un so de procedència no humana o no generat per humans, sinó produït per un altre ésser viu. Arribo a la conclusió que hem desenvolupat socialment una mena de tolerància tàcita a les interferències acústiques d’origen humà i ens hem desentès, i cada cop de manera més accelerada, d’aquelles que provenen d’un àmbit menys artificial i més autèntic, com poden ser els cants dels ocells. Aquesta desconnexió amb la natura no ha passat desapercebuda per científics d’arreu, que alerten que els éssers humans, en l’anomenada “era de la digitalització”, estem fent grans passos per digitalitzar-nos i avançar tecnològicament, però amb la conseqüència efectiva d’allunyar-nos dels instints i toleràncies naturals.

A Andorra tenim la sort de viure integrats a la muntanya i de conviure en el dia a dia amb la natura, en especial aquells que viuen allunyats de la vall central. Si bé no hem arribat als nivells de contaminació acústica i ambiental de les grans ciutats, hem de preservar aquesta connexió com un tresor comú, intentant que allò que és natural no ens resulti aliè o estrany. L’exemple de l’os bru a la Cortinada i la sorpresa de part de la ciutadania n’és clara mostra. Que les generacions que vinguin puguin continuar gaudint de la natura sense haver de llegir com era abans de l’era de la digitalització. Perquè, al cap i a la fi, el xut de l’Eixample ja hi cantava abans que Ildefons Cerdà hi desenvolupés la seva obra magna.