Vint-i-cinc anys
No sé com funcionen els records, ja m’agradaria. Se’n van un dia sense acomiadar-se ni remenar la cua i, de sobte, com aquell qui no vol la cosa, quan no els esperes, tornen; a vegades ho fan sense fer soroll, de puntetes, com tu i jo quan arribàvem a casa teva a deshores (ja ens havien tancat tots els bars del poble i nosaltres encara teníem set i xerrera); a vegades tornen trucant a la porta com quan jo esclatava en una riallada eixordadora perquè tu, de cop i volta, m’havies deixat amb la paraula a la boca, t’havies aixecat, estaves fent l’arbreforc i cantaves, a ple pulmó: “Yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así...”
No sé com funcionen, però, després de vint-i-cinc anys sense tu (res, un pensament de temps i un pessic de vida... vint-i-cinc... i encara no has tornat ni jo t’he vingut a veure: deu ser que guardem tot l’enyor de l’ahir per enriquir tot l’enyor de demà), després de vint-i-cinc anys, deia, encara són tan nítids que no puc assegurar que siguin només records. Saps? Dies enrere, de la mà de la Marina vaig anar altre cop a El Passeig i el temps es va aturar: tu i jo hi entràvem i començàvem a saludar a dreta i a esquerra als mateixos clients de sempre, l’Edi o la Sílvia ens preparaven els cubates de Bacardí sense preguntar què volíem, anàvem a pixar de bracet perquè així no perdíem un segon de conversa ni de riure i a més tothom sap que les dones van a fer un pipí de dues en dues i nosaltres, és clar, érem dues dones honrades que teníem la divisa d’agrair a l’atzar ser tres voltes rebels. No, no vaig gosar entrar a la sala de la llar de foc, no fos cas que les brases fossin enceses i l’escalfor em cremés un sol instant de memòria, com aquell dia que teníem el sopar de mes a Fonteta (La Figuera es deia el tuguri) i no he rigut mai tant a la vida, o com aquell altre, tornant de sopar a El Teatre de Rupià, feia quatre dies que s’havia mort l’Ovidi i vam cantar com dues boges: “Cante a la vida plena, des de la vida buida...”
Vint-i-cinc anys, Maria. I cada dia d’aquests vint-i-cinc, com Montserrat Abelló, “Penso en tu,/ i et sé present en mi/ en cada gest, en cada/ paraula./ Lentament, sense/ adonar-me’n, aquest/ sentir-te tan a prop/ fa que se’m fongui/ la tristesa.” Cada dia queda un dia menys per retrobar-nos. T’estimo. Espera’m.