‘True crime’ extractivista

El capitalisme sempre te’l trobes als llocs més insospitats. L’antropòleg Claude Meillassoux se’l va trobar, per exemple, entre els gouro de Costa d’Ivori fa més de mig segle. I se’l va trobar apropiant-se del treball domèstic i, especialment, del treball de les dones, com va explicar a les conclusions del seu magnífic Femmes, greniers et capitaux, un text que explicava la lògica extractiva del capitalisme de la manera més clara que he llegit mai i que obre la porta a entendre totes les formes amb què el capitalisme s’apropia de bona part del que som i del que fem, des de la clàssica plusvàlua del treball fins a la succió dels coneixements obtinguts via finançament públic i encara la captació del nostre temps, la nostra atenció i els nostres gustos quan naveguem per aquí o per allà. La sensació, doncs, és, com dèiem, que el capitalisme sempre te’l trobes als llocs més insospitats, però que, de fet, i ben mirat, cada cop és menys insospitat trobar-te el capitalisme arreu. Darrere de les farmacèutiques però també dels antivacunes i dels defensors de l’homeopatia. Darrere dels partits liberals però també dels socialistes, els conservadors i els populistes. Darrere dels qui es carreguen el planeta i dels qui et venen milions de samarretes dient-te que no hi ha planeta B i dels qui et venen els llibres denunciant-ho. Darrere de la indústria càrnia i dels restaurants vegans. De totes les vies per les quals el capitalisme s’apropia de bona part del que fem, les més perverses sempre són les que fan extracció de les capes desafavorides de la societat. I no parlo només d’extracció directa (pagant més impostos que les rendes més elevades) sinó també de formes més subtils. Fa més de 15 anys redactava per aquí una columna on m’indignava que els programes de televisió del tipus APM es nodrissin de les desgràcies i de situacions patètiques de persones de les classes menys privilegiades per fer-nos riure a la resta i guanyar uns calerons en publicitat pel camí, que d’això es tracta. Ara, la situació es repeteix amb el boom dels programes de true crime. Format diferent, però mateixa lògica: aprofitar-nos de les desgràcies de la gent que pitjor ho passa per fer diners i més diners. Extracció en estat pur. El producte som sempre nosaltres, fins i tot –o sobretot– quan estem més lletjos.