Escriptor i polític
Tal dia com avui, o sigui un 22 de maig, fa aproximadament uns 140 anys, va morir a París l’immens Víctor Hugo. Avui dia és encara reconegut i celebrat pel seu talent per l’escriptura, però durant la seva llarga vida també va demostrar tenir-ne molts altres. En particular, va ostentar un paper actiu i destacat en l’esfera política, defensant successivament diferents formes de gestió de govern. En efecte, en aquest àmbit, va anar evolucionant, encetant el seu recorregut com un defensor del règim monàrquic per esdevenir, més tard, un suport incondicional de la república. Ara bé, sempre es va mostrar fidel a algunes de les seves altres nombroses conviccions. Així, va ser, en tot moment i sense mai cap feblesa, un opositor determinat a la pena de mort, tal com recordava encertadament el ministre Badinter en el moment de sol·licitar del Parlament francès la seva abolició, el 1981.
El seu suport a la república també el va portar a trencar del tot les relacions amicals que havia desenvolupat amb aquest president que, durant el seu mandat, va decidir restablir el sistema imperial. Aquesta ruptura va implicar un exili de més de 20 anys, a Bèlgica, en primer lloc, després a Jersey i finalment a Guernsey. Podríem lamentar que no li passés pel cap refugiar-se a la nostra petita contrada, que de ben cert l’hauria acollit amb els braços oberts. Va tornar a França únicament en el moment del restabliment de la república i, a partir d’aquell moment, es va dedicar quasi exclusivament a l’escriptura de la seva obra mestra, Les Miserables, que va donar peu a moltes variants i, entre altres, a una comèdia musical, de la qual les representacions no han cessat mai durant aquests últims 30 anys.
Així, a més de ser un escriptor universalment reconegut i encara avui dia llegit i glossat, com s’indicava precedentment, Víctor Hugo va demostrar una fermesa en les seves conviccions republicanes i una fidelitat als valors democràtics, la qual cosa, avui dia, a alguns els podria semblar força anacrònica, en particular a la nostra vella Europa, en el moment que uns quants es veuen atrets per un retorn cap al passat, com si haguessin perdut la memòria del que pot ser un règim autoritari.