Imprescindibles a quatre rals

Arribats a final de maig, cada cap de setmana que passa es tanca la temporada de centenars de lligues esportives i de milers d’equips i esportistes. Marxen de vacances els grans equips i també els més petits. El Barça, els Nuggets, el Magdeburg... i també el juvenil C d’aquell club de barri, les alevines d’aquí i les infantils femenines de més enllà. Mentre als clubs amb més ressò mediàtic el final va acompanyat de notícies de destitucions i de futurs fitxatges, a les categories inferiors la cosa va més d’un grup d’amics que es deixarà de veure durant més setmanes de les que voldrien i que, de fet, amb una mica de sort, continuaran veient-se jugant a pistes de carrer. I cada any que va, fan una mica més de pinya, es fan una mica més grans, aprenen més coses. A driblar amb més encert, a aixecar més el cap, a llegir millor el joc, a ser menys egoistes, a controlar millor els rampells de mala llet, a entendre millor els altres. En aquests aprenentatges tindran molt a veure els entrenadors que vagin encavalcant, milers d’entrenadors i entrenadores que ara, al maig-juny també tanquen temporades, més o menys satisfets amb els resultats, orgullosos de veure com han fet créixer el grup, esgotats de setmanes sense vespres i de caps de setmana escapçats i, tanmateix, a poques setmanes d’engrescar-se de nou amb l’equip esportiu i humà que hauran d’estirar i empènyer a partir de final d’agost. Deu ser això, deu ser aquesta il·lusió, deu ser la vocació de fer aprendre o l’amor per l’esport que fa tants anys que els arrenca somriures. El que segur que no és, és una anàlisi de cost-benefici on surten perdent de totes totes, amb hores de preparació, d’entrenament, de deixar-se la veu, de collar i de consolar, de carregar sacs de material, d’esperar que acabin les dutxes, de bus, de quilòmetres, de matinar, de formar-se, de patir... i tot per quatre rals. Des de la societat acostumem a ser moderadament agraïts amb els voluntaris. En canvi, no reconeixem mai els qui per sous de misèria ens asseguren funcions socials essencials com la transmissió de valors o l’educació i el creixement de les nostres criatures i que, a més, de propina, actuen com als possibilitadors dels millors moments de les vides dels nostres joves. Per tot plegat, simplement, gràcies.