No, Sugranyes, no

Dilluns a la nit vaig rebre un correu electrònic de la Garraleta, la bruixa encampadana que el Tribunal de Corts va fer penjar i que, segles després, continua tenint la mateixa mala llet de sempre tot i que jo (no sé vosaltres) no en sabia res des que publicava versos al digital Fòrum ja fa una quinzena d’anys. Estava del tot alterada perquè havia sabut, pel bitllet de l’Albert Villaró al Diari d’aquest dilluns, que l’Arseni Sugranyes s’havia rendit i que no es tornaria a queixar mai més de la “hac final de Canòlic”. Deia:

“Carol, no hi entenc res. Que em perdoni l’Albert però això, d’en Sugranyes, no m’ho hauria pensat mai. Se m’ha girat traïdor, el malparit. Es veu que ha dit, literalment, que la raó absoluta no existeix, com si ara tinguessin raó els de la llana al clatell i els qui defensen que ho han dit així tota la vida ignorant que les hacs mudes no es pronuncien i que, per tant, no es diuen ni del dret ni del través. I pensar que anys enrere anàvem de bracet a l’hora de defensar un Canòlic pur, verge, honest, immaculat, impol·lut i poncella com la Mare de Déu a qui dona nom. No ha sigut capaç de dir-m’ho directament a mi, no, no fos cas que li hagués cantat les quaranta i hagués fet el dimoni quatre per fer-lo seguir pel camí d’aquella raó ara inexistent segons ell (se m’ha tornat pollet, el gall!). Encara recordo el fart de riure que ens vam fer plegats amb la meva poesia sobre aquesta hac que venen com una especificitat ridícula però que només és pròpia d’una rebequeria de nen petit i consentit. Deia: ‘En eix país tan bucòlich / on tot el saber és simbòlich / ara ens torna, melancòlich, / l’indicible mot: Canòlich. // Potser és que algun alcohòlich / amb algun atach sistòlich / (o potser era diastòlich?) / s’ha encaparrat amb Canòlich. // Però, és clar, com que és catòlich, / romà i àdhuc apostòlich, / pot tenir un gest diabòlich / i encolomar-nos Canòlich. // Si n’és ben groch el marcòlich / i el cop de vent és eòlich, / és normal que agafi un còlich / el qui escrigui amb hach Canòlich. // Aquest poema hiperbòlich / no és escrit per cap mongòlich. / Simplement és parabòlich. / A prendre pel sach, Canòlich!’. La copio per si la hi pots fer arribar. Que sàpiga que potser em quedaré sola, però que no em rendiré. Un petó. Garraleta.”