Mili Vanilli

El premier britànic, Rishi Sunak, ha proposat reintroduir el servei militar obligatori al Regne Unit. A més, semblaria que no ho fa per assegurar-se de totes totes que queda lliure de la llosa de governar unes illes ingovernables des d’ara ja fa molts dies, sinó que la proposta se la creu de debò. I, contra tot pronòstic, la cosa té sentit. No reintroduir la mili, això no, però sí el debat més ampli des d’on aquesta proposta sembla discutible. Vaja, que no encerta la mesura, però sí el diagnòstic que el porta a plantejar-la.

El cas és que al llarg de les darreres dècades ens hem anat desprenent de tot de coses de les quals tenia tot el sentit del món desprendre’s, però ho hem fet com si fossin coses unidimensionals. La llista sembla eclèctica, però de seguida veiem que no ho és tant. De fet, plantegem-ho així: què tenen en comú l’èxode rural, l’abandó de la fe religiosa d’una part important de la població (i la pluralitat religiosa de les societats), l’auge de la burocràcia i de la intermediació jurídica de les relacions personals, la fi del servei militar o l’explosió de l’oferta televisiva / de continguts audiovisuals? La primera és allò que dèiem fa una estona: que totes aquestes institucions (la fe religiosa, el servei militar, la vida de poble, etc.) no són unidimensionals i, per tant, quan acabes amb elles, no només acabes amb el que et fa nosa d’elles, sinó amb el paquet complet. I –i aquí ve la segona– dins del paquet de totes elles hi havia el fet que eren institucions que teixien llaços de germanor dins de les societats. Segurament no els llaços que ara ens agradaria que ens unissin, però llaços, al cap i a la fi. I quan et vas desprenent sistemàticament dels llaços que cohesionen per aquí o per allà –des de compartir una mateixa visió del món fins a tenir de referent una única sèrie de televisió– i no els substitueixes per d’altres, et queden –oh, sorpresa!– societats hiperindividualistes com les nostres. D’aquí que em sembli interessant l’anàlisi Sunak. En cap cas defensaria la reintroducció del servei militar, però sí que crec que quan els països occidentals se’l van carregar de manera encertada, haurien fet bé de preveure les conseqüències d’haver-se carregat l’únic de positiu que aquell ritual de pas tenia.