Una altra Barcelona

Si em voleu fer passar un mal tràngol, feu-me anar un dia a Barcelona. Ja de petita rebufava aquell cop l’any o cada dos anys que, per passar el diumenge, en comptes d’anar a fer musclos a qualsevol cala (encara hi havia musclos i pagellides i garoines arreu!) o a caçar qualsevol cosa (bolets, cireres d’arboç, rams de ginesta o de galzeran, rierencs i branquillons...) a Can Marcó o a les envistes dels Àngels, a les Gavarres, als pares se’ls acudia que la nena havia de veure món i anar a la plaça de Catalunya a donar menjar a les rates voladores o a passejar per mar sobre unes orenetes que tenien el nom en castellà i que feien pudor de qualsevol cosa excepte de salabror. I una mica més granada, ja amb les excursions de col·legi, era terrible: aquelles escales del dimoni que anaven soles i que em feien més por que goig, aquella muntanya que en comptes d’arbres tenia atraccions que no m’atreien gens i fins i tot uns autòmats automatitzats dins de caixes brutes i deslluïdes, aquells personatges de cera que eren tots germans de Freddy Krueger quan en Wes Craven encara no l’havia fet famós, aquella fressa contínua de motors i clàxons i corredisses i xiulets i pudor i asfalt i més asfalt i gent i més gent... I ja de gran encara ha estat pitjor: brutícia, pudor de pixats i de suor, corredisses per no anar enlloc, carrers tallats i racons i voreres deixades de la mà de tots els déus, senyorasses i senyoretes, senyors i porcs, aparcaments estrets i oliosos amb vàters vomitius i treballadors malcarats, taxistes que coneixen la ciutat menys que jo, menjar car i dolent, borratxos de mam i borratxos d’ínfules, putes de carrer i putes de saló... I aquelles explicacions del “sí, dona, al carrer de Noséqui, cantonada de Noséquè”, com si jo tingués l’obligació de saber-me el plànol de la ciutat de la A a la Z! Doncs ara, just un parell de mesets abans de fer seixanta primaveres (és a dir, en la tardor de la vida), he descobert una Barcelona feta a la meva mida: sense cotxes, sense fressa i sense pudors; amb roures i alzines i ginesta i esparregueres i estepa i cards i gatosa i marfull i bruc i borratges; amb rossinyols i merlots que canten, amb picots i cueretes i pinsans i estornells i garses, fins i tot amb mallerengues que xerren... Li’n diuen Collserola, i també és Barcelona.