Fum

El fenomen comença a ser tan flagrant que en anglès –la llengua que segurament és més àgil per etiquetar tendències– ja li han trobat una paraula –una etiqueta que em va semblar brillant quan la vaig sentir i que vaig oblidar deu segons després. La paraula parla de la creixent obsessió dels esportistes d’equip per les estadístiques individuals. Allò que van deixar fer al Ter Stegen al final de la temporada passada, de jugar partits a mitges per assegurar-se el trofeu al porter menys golejat. Allò d’aquell jugador que, sol davant de la porteria rival, es va ajupir per marcar amb el cap perquè així li computessin l’anotació a la seva testa i no al seu peu. Allò dels jugadors de l’NBA que en lliga regular sovint competeixen més per mirar de desbancar el bo de Wilt Chamberalin d’alguns dels molts rànquings que encara ostenta en lloc de fer pujar una victòria més al seu equip. Allò de l’admirat Pogacar de voler ser líder del Giro del primer dia a l’últim. O allò que alguns es desgravessin alguna Pilota d’or del Messi com a substitutiu d’unes Champions que van deixar d’arribar. Som aquí, obsedits per mil i un rànquings històrics sobre qualsevol subindicador, pendents de si el pivot de moda serà capaç de ser el que ha agafat més rebots ofensius després de tir de triple entre el segon i el tercer quart dels partits jugats com a local i sense haver sortit en el cinc titular o si el nou nano del planter serà el més jove a haver fet una assistència com a visitant en una eliminatòria de la Champions. El fenomen, a més de ser extremament ridícul, és, però, un perfecte signe dels temps. No només per la relació evident amb la individualitat de les nostres societats. La microfragmentació de les estadístiques fa possible que hi hagi rècords per a tots, que ningú en quedi fora, que tothom tingui força possibilitats de ser històric i, evidentment, de compartir-ho, de mostrar-ho, de vantar-se’n. I això és ben bé el que sembla que s’espera de nosaltres: èxit i exhibició. Però com sempre ens passa en aquesta societat inflacionària, on tenim massa de tot, aquest tot val cada cop menys. No val res, de fet. I així com cada foto deixa de valdre res pel sol fet de dissoldre’s entre milers a cada segon, els rècords històrics que proclamen reis del món duren tan sols un instant.