L’Empariues

No he dormit gens bé. M’han vingut al cap molts noms de presumptes polítics que no us repetiré per no tornar a reviure malsons, m’han passat pel magí mil noms de lluitadors per la llibertat dels quals no us recitaré els noms perquè fins i tot jo els desconec tots: el teu avi, aquell oncle del poble, el germà de la mare d’aquell amic, en Rafael i tants com ell que van custodiar les urnes, en Juan i la seva simbomba cantant les quaranta a una colla de guàrdies civils armats fins a les dents, l’Elisabeth d’Elna i els seus fills, el violinista d’Auschwitz, els passadors d’Andorra, els innocents del 28 de desembre o de qualsevol altre dia, en Francesc i tots els altres presoners recordats per Amat Piniella, els catalans als camps nazis, el noi del pijama de ratlles, els que tramuntaren la carena lentament sense dir res, els qui van desembarcar a Normandia, el soldat que entrava a l’horta de Can Sendra a robar menjar per a ell i els seus companys, aquell Miquel que cantava les cançons de bressol d’una ceba, aquella Anna que escrivia un diari personal, Albert Schweitzer i molts altres Nobel de la Pau, els “pares d’Europa” (Monnet, Shuman, Adenauer, De Gasperi i Spaak), Bruller “Vercors” i els protagonistes de tots els silencis de la mar, en Federico, els hebreus en mans dels nazis, els palestins en mans dels israelians, la Llibertat guiant el poble, l’home del carrer, la fera ferotge de qui té por l’alcalde, el titella de l’Esther i la seva primera història...

No, no he dormit bé perquè se m’han despertat totes les pors i, parafrasejant el que deia en un Foc i Lloc de ja fa cap a sis anys adreçant-me a l’avi Roman: “He sentit com es removien els teus ossos i els de tants d’altres... El feixisme ha tornat a entrar a l’Estat espanyol.” Ara, avi, ha entrat definitivament a Europa, “i ho ha fet com ho va fer per primer cop a Alemanya... per les urnes! Què vàreu fer malament, avi? Què hem fet malament els vostres fills i els vostres nets? On ens hem equivocat tots plegats?”

Oh, Europa! Quina decepció! Deu ser la son, barrejada amb aquell humor (agre i corrosiu? satíric o irònic? provocatiu i tantsemenfoteta? trist i cansat?) que sempre fa que me’n foti del mort i de qui el vetlla, però no me’n puc estar de recordar l’Empariues: Pobra Europa, “me la imatxinava més gran!”