Autohiperregulats

L’últim any al Lycée, a algunes de les classes d’anglès amb Monsieur Duval ens divertíem en llegir i comentar lleis estúpides que encara eren vigents en algun racó dels Estats Units. Un quart de segle després, encara en recordo algunes, com l’obligació de treure tiquet d’aparcament si deixaves un elefant massa estona a la zona blava o la prohibició de menjar més de tres entrepans en un sol matí. Moltes eren lleis aprovades segles enrere que ningú no havia fet aplicar segurament mai i que responien, en bona part dels casos, a una mateixa voluntat: evitar que tornés a passar una desgràcia. Que hi havia un paracaigudista que s’havia mort un dijous? Doncs prohibim saltar en paracaigudes els dijous. Que el fill dels McCormick s’havia mort un dia en què havia endrapat més de quatre hamburgueses en un matí, doncs protegim-nos d’una possible repetició d’aquesta desgràcia prohibint-ho. De fet, aquestes lleis tan reals com inversemblants no són gaire diferents de molts prospectes de productes, que ens prevenen de mil i un casos d’ús perillosos que difícilment li hauran passat mai pel cap a ningú tret de qui els ha redactat. Quan el televisiu Doctor House es trobava amb un d’aquests usos no previstos i el feien anar a visitar un nen de vuit anys que s’havia empassat per segon cop un imant o unes piles, la seva era una altra resposta possible: citar Darwin i recordar que l’evolució natural d’aquell nen reincident era dinyar-la. És evident que d’aquestes dues alternatives, el camí que hem agafat com a societats és la dels legisladors més mandrosos de Montgomery. Com passa sovint, però, cada cop que llegim una llei estúpida o que creiem que fem massa lleis per tot, ens oblidem de la nostra responsabilitat en aquesta deriva. Perquè sense persones que busquin la més mínima escletxa per aprofitar-se del sistema o per denunciar el sistema sempre que falla, encara que sigui en coses que difícilment podríem preveure, segurament no hauríem destinat tots plegats tanta energia a protegir-nos de coses molt improbables, a tornar-nos tan porucs, a paralitzar-nos i complicar-ho tot per evitar denúncies o demandes de responsabilitat. I ho veiem com un problema. I l’és. Però mirem-nos una mica a nosaltres per saber d’on ve tot plegat. Ens falten arqueòlegs que furguin causes.