Maduresa democràtica (II)

En el moment d’emetre el vot, molts ciutadans podrien pensar que fan un salt al buit, sense tenir clar si han pres la bona decisió o si s’han equivocat. Així, ha passat en diversos referèndums organitzats en altres contrades, en què els votants, a l’últim moment, i tot i els sondejos previs contraris, s’han negat a fer el pas decisiu pels dubtes que els havien envaït de sobte, en el moment en què han posat la butlleta a l’urna. No podem obviar que així passi també a Andorra. Doncs que, a més dels opositors decidits a l’acord d’associació, altres s’hi agrupen, per por al futur. Sortosament, queda un llarg camí per recórrer fins a la decisió final, durant el qual tots sense cap excepció s’haurien de poder expressar amb total llibertat argumentant davant de la ciutadania el seu posicionament. Ara bé, argumentar té un significat molt precís, i els intervinents hauran, doncs, d’esforçar-se i deixar de banda les estratègies de política interna, per centrar les seves exposicions sobre el text i els seus efectes. Si no es du a terme aquest debat amb total claredat, l’elector, que té l’última decisió, no tindrà les armes per emetre el seu vot en total coneixement de causa.

Tenint en compte la importància d’aquest acord, ratificat o no, pel nostre Principat, aquesta obligació de claredat i argumentació hauria de ser present, en tot moment, en l’esperit dels diferents actors. Podríem imaginar igualment, ja que queda un any fins al referèndum, que, tal com es fa de costum en circumstàncies similars, els mitjans organitzaran debats contradictoris, en els quals els intervinents podran exposar els seus arguments però també rebatre els dels contrincants. Fins ara, hem assistit a unes ponències solitàries durant les quals només s’ha expressat una veu: en pro o en contra. Anar més enllà seria un exercici democràtic que caldria agrair davant el repte que hem de resoldre. Certament, no es pot negar que haver triat el camí del referèndum era una opció valenta, però que comportava moltes dificultats d’aplicació. Per tant, ens hem de posar al mateix nivell d’aquesta voluntat, que, com s’ha recordat fa poc, és mèrit del Toni Martí, polític que mai ha defugit les seves responsabilitats.