Quina pallissa!

Anar un cap de setmana a Barcelona és com si em fotessin una pallissa d’aquelles que anys ha anomenàvem de pop. I aquesta darrera vegada no ha estat l’excepció. Ja en baixar-hi, m’ho vaig fer venir bé per arribar a ciutat una horeta i mitja abans de l’hora en què tenia l’obligació de ser-hi, ja que per arribar a l’aparcament de la Gardunya he d’aguantar tots els sorolls imaginables, saludar la Monyos i el gat d’en Botero, esquivar uns quants carrets de súper i els indigents que els menen i enfilar el carrer del Carme com si volgués anar a Betlem. Un cop aparcat l’auto, ja renegant només de pensar en l’atracament que em fotran quan vagi a buscar-lo, tinc el temps just, gràcies a l’amabilitat dels qui jauen arrambats a la banda de fora de la porta del pàrquing, per fer una cerveseta fresca a la plaça de Sant Agustí Vell abans d’arribar-me (a quatre passes) a veure l’amic amb qui he quedat per sopar en un petit restaurantet poc o gens conegut pel turisme en el qual puc menjar una bona galta de vedella o unes mandonguilles amb sépia o uns peus de porc desossats. L’amic arriba de seguida i, entre mam i nyam, i Cinto i Carner, i coneguts i saludats, la xerrada se’ns fa amena i el temps se’ns fa curt. Total, fins a les petites, i l’endemà, a cap hora, a recollir dos amics a prop d’en Colom (pobret, sempre allà enfilat amb aquell dit enravenat) i pujar fins al cementiri de Montjuïc, a la tomba d’en Verdaguer, on cada any es fa un acte popular en l’aniversari de la seva mort. El cementiri del Sud-oest és tan enrevessat i laberíntic com la ciutat, infestat del silenci dels morts i dels crits de les gavines, amb “tombes de pobres” i “tombes dels homes de diners”. Jo, any rere any m’hi perdo, però acabo arribant a lloc, saludant-hi estranys i coneguts, entomant aquell sol de justícia i, amb l’Àlvar, fent el paper que s’hi ens hi assigna, enguany fins i tot improvisant una cançó sobre un poema d’en Cinto: “I un àngel venia / per dar-li alegria, / se’n torna plorant.” I després, dinar amb la penya, riures i xerrada amb els amics i cotxe i amunt, que l’endemà és dilluns i s’ha d’obrir la fàbrica. I, per acabar-ho d’adobar, cap dels meus restaurants de referència és obert els diumenges a la nit (ja els deuen tenir fets, suposo) i arribaré a casa amb gana. Avui és l’endemà i estic baldada.