Creixement selectiu

Ja des de l’inici de la legislatura, tant el Govern com els grups parlamentaris que li donen suport utilitzen per justificar l’acció de l’executiu i dels grups de la majoria l’argument que l’economia del país no para d’augmentar, i és cert. Però allò amb què des del nostre grup parlamentari i des del Partit Socialdemòcrata no estem d’acord és que l’economia creix només per a alguns. I m’explico.

Mentre el país és cada vegada més ric en general, la seva ciutadania és cada vegada més pobre. Mentre que aquells que ja tenien diners ara en tenen més, els que tenien problemes per viure ja abans ara en tenen més. Hem deixat de tenir una classe mitjana per una divisió més notable entre una classe alta i una classe baixa. Tornem a tenir la sensació que a Andorra només pots créixer econòmicament i socialment si tens la sort de venir d’una família amb diners. Aquests són aquells i aquelles que podran formar-se sense problema mentre que la resta, no, perquè la seva economia no ho permet.

Mentre la gent amb un alt poder adquisitiu no té problemes per crear una família –a vegades fins i tot nombrosa–, la resta ni ens podem plantejar el fet de tenir fills. Des de la majoria, i més concretament des del grup parlamentari de Ciutadans Compromesos, es va dir en el passat debat sobre l’orientació política del Govern que ens trobem en un moment en el qual la gent viu millor. Unes afirmacions que ens van sobtar molt. El dubte que se’ns genera és: o bé viuen en una realitat paral·lela o bé no tenim el mateix concepte del significat de viure dignament.

Des del PS ho tenim clar: viure dignament vol dir que la ciutadania pugui fer-ho amb els seus ingressos, sense haver de demanar ajudes, aquestes tan vanagloriades ajudes de les quals presumeix el Govern i que durant les darreres legislatures s’ha tornat la regla principal en lloc de l’excepció.

Així doncs, espero que la pròxima vegada que parlem de creixement econòmic no oblidem que allò que cal és repartir-lo de forma justa per a totes i tots, oferint oportunitats a la població i que el pastís no se’l reparteixin quatre.