Una cara per a l’eternitat

A la major part dels nínxols dels cementiris hi són enterrats vells. Ho podria saber per les dates que hi figuren, però ho sé abans per les fotos. I sí, és evident que la major part dels cossos de les persones enterrades són d’edat avançada. El que no sé si és tan normal és que la memòria i la imatge que ens quedi d’aquestes persones sigui de la seva etapa final, que el record que es perpetuï d’una persona sigui el que en tenen els seus nets o besnets. Amb quina etapa de la vostra vida us identifiqueu més, en quina heu estat més feliços, quina d’elles creieu que representa millor qui sou? Segur que l’adolescència pesa molt per a alguns de vosaltres, o la vintena, quan us sentíeu totpoderosos, o els anys en què vau ser pares. Per què no triar imatges d’aquella època –o de la que ens doni la gana– per representar-nos per sempre més? La Blanca Llum Vidal qüestionava l’altre dia, per exemple, que quan va morir la Françoise Hardy tots els diaris la recordessin amb fotos de quan era jove quan, de gran, també era una dona d’una gran bellesa. Per a les persones que han estat conegudes pel gran públic, és normal que la foto amb què les recordem corresponguin a l’etapa de quan les coneixíem sense conèixer-les. Quan són personalitats que hem seguit durant tota la seva vida, la cosa es complica, i tothom podrà triar amb quina imatge es queda, una qüestió que dependrà molt poc del finat. Però per als seus, els seus de debò, la Françoise Hardy, com tothom, hauria de poder ser recordada durant generacions amb les imatges que ella triï. Dels seus últims anys –tan dignes com qualsevols altres–, de la seva etapa de plenitud, de quan era una nena... Quan morim de grans, no tan sols mor aquell jo de 80 o 90 anys, moren tots els jos que hem estat, i tindria sentit que poguéssim ser recordats no tan sols per la darrera imatge amb què ens coneixen els que venen darrere nostre, sinó també amb la imatge amb què ens han conegut els qui han compartit amb nosaltres moltes altres parts del nostre camí vital. El nostre nom –malnoms a banda– ens representa sempre igual, però la nostra imatge varia molt amb els anys i triar-ne una o una altra té una rellevància molt més important de la que acostumem a acordar-li: determina quin dels nostres jos successius hem decidit que ens representi.