Vacances

Ha començat juliol i se’ns ha presentat l’època de vacances (o de vacacions, foteu-li atxa, no hac) com aquell qui no vol la cosa. Excepte la minoria que les passa a casa, molts ja són o somien ser a qualsevol racó de món, cadascú buscant coses diferents i amb l’esperança que, aquest any sí, tornarà com nou i amb la motxilla carregada de petons robats a la llum de la lluna, de sacs de silenci i de paciència nets i lluents, de llum als ulls i força al braç, d’embostes de mots enrevessats i tendres pescats en una mar de llibres i de grapats de paraules mig oblidades robades de la conversa d’alguna padrina sedassera i xerraire.

Però matem-ho, que jo us volia parlar de les nostres prioritats a l’hora d’anar-nos-en de vacances. A banda d’allò que entre gustos no hi ha disputes i que cadascú té les manies que arrossega vulgui o no i baixa i puja les escales com li dona la gana, la majoria ens delim per passar uns quants dies menjant i dormint com reis. I com que, desenganyem-nos, els qui tenen calés per abastar-ho tot són quatre gats i jo no escric per buscar-los ni tres ni cinc peus, parteixo de la base que fins i tot en això del nyam i el non ens dividim entre els qui ens els gastem en un bon llit o en una bona taula. Ho confessaré, jo soc dels segons: mataria per un bon menjar i he dormit en tuguris infernals, tot i que solc dormir en hotelets normalets d’aquells nets i arregladets i menats, si pot ser, per una família i que una vegada, que tenia les vacances pagades (tot s’ha de dir) vaig dormir en una suite amb sala d’estar, sala de fer el pipí, sala de dutxa, sala de qualsevol cosa i una habitació amb un llit tan enorme que no tocava qui m’hi feia companyia si no agafava una sarfa o un clipol. Vaja, tampoc no he fet mai bivac, ni de gust ni si us plau per força, però sí que he dormit en alguna pensió de mala mort l’habitació de la qual no es podia tancar (sempre he sospitat que eren dissimulades cases de meuques) o se m’ha inundat i m’hi he fet amiga fins i tot de les rates. Amb tot, no m’ha passat mai com al meu amic Joan Bofill la primera vegada que va anar als Estats Units, que va dormir glaçant-se dins el cotxe perquè tots els motels que veia l’avisaven que feien vacances d’una hora lluny amb un rètol de neó ben cridaner que li ho anunciava: “Vacancy”.