Olimpisme inexplicable

L’any 1997 el periodisme es feia tot sovint esperant. Hores. I les passaves pensant, mirant un racó i enganxant algun moc sota una cadira. Això si hi havia cadira. El maig del 1997 el meu cul estava en un petit sofà de la darrera planta d’un elegant hotel islandès. Hi vaig estar dues hores. L’havia vist entrar i m’havia fixat en la planta on s’havia aturat l’ascensor. Esperava, sense cita prèvia i a porta freda, el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. Finalment, una secretària em va dir que podia passar. Arc de detecció de metalls, escorcoll i tres portes després allà estava Samaranch.

–Què fa l’Isidre Baró? I el Cosán, i el Molné? Estan bé? Els dones molts records, si us plau.

–Van bé. Ho faré.

–Saps una cosa? Abans que et posis a gravar, una de les coses que vaig fer i de les quals estic més orgullós va ser ajudar que el Comitè Olímpic Andorrà fos admès al COI.

Just em va dir això, Samaranch va fixar els ulls en un racó de la suite, va fer una pausa per endreçar els records i va dir:

–Ho vam fer bé i no era fàcil. Però Andorra s’ho mereixia, i ara mira, ja sou a l’ONU i tot, oi?

Després d’aquesta petita conversa vaig entrevistar Samaranch. Aquell home era un iceberg, per la fredor i perquè del que ell era en realitat només et mostrava sempre una petita part. La que no es veia és la que li va permetre navegar i sortir-se’n gairebé sempre per braves que fossin les aigües. Barcelona mai hauria tingut els Jocs Olímpics del 92 sense Samaranch movent els fils i nosaltres hauríem trigat 20 anys més a ser admesos al COI sense els trapis que ens va aconsellar fer.

I avui pensava, igual que aquell dia a Reykjavík, com carai trobaria la manera d’explicar-li a Samaranch que aquest estiu hi ha Jocs Olímpics a París, al costat de casa, i que hi anirem amb dos esportistes podent-hi anar amb sis. I que els descartats són atletes becats, gairebé semiprofessionals. I que això passa en un país amb més de 4,5 milions d’euros de subvenció del Govern a l’esport en una decisió unilateral del COA, a priori facilitador de la participació olímpica del país, presa en contra de les federacions i el Govern.

I pensava que no seria capaç d’explicar això a Samaranch.

És inexplicable.