Halar

La setmana passada ja vam quedar que, per a les nostres vacances, ens havíem d’assegurar un lloc per dormir, però que, encara que els motels ens oferissin vacancy, tant se valia on posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig, que tant era sota les estrelles com en un pessebre de mala mort (digueu-li a aquell), sobre un llit de palla o sobre un matalàs de plomes d’aus del paradís. Avui, ja solucionat el tema del descans, és hora de procurar-nos una bona taula. I, com que m’estava entretenint fent un fricandó de rap (sofregidet, moixernons, fumet de peix de roca, gambeta petita de Palamós...), el cap m’ha dut cap a llocs diversos on he menjat delícies de la mar banyades amb blancs extraordinaris.

No sé a vosaltres, però jo em deleixo per l’escrita i solo fer-ne uns suquets d’aquells que em duen al meu Empordà o em regalen les estades al Delta, i somiar la rajada enfarinada i fregida (com aquell pescaíto frito que només els andalusos saben fer) de qualsevol tasca d’Almuñécar i, sobretot, la rajada a la salsa de mostassa a Le Cafe du Commerce a Ars-en-Ré. I, és clar, si som tan lluny no podem anar-nos-en sense tastar les ostres mentre divaguem sobre si ens agraden més aquestes o les de Leucata o les de Bosiga; particularment, jo em quedo amb aquestes, degustades a ritme de traguinyols de Picpoul (picapoll, no fotem!) de Pinet. Tips d’ostres i de rajada, travessem el pont cap a terra ferma i, ens agradi o no, no podem passar de llarg sense aturar-nos a La Rochelle a fer un vol i a fer temps per entaular-nos a Chez André, tota una institució, i somiar en els àngels mentre ens cruspim un méli mélo. En acabat, mentre passejo pel Port Vell, rumio si anar-me’n a París a mirar si retrobo el millor llenguado del món o arribar-me a Pons (no, a Ponts, no; ja ho dic bé: a Pons), però em decideixo ràpid, perquè jo, entre un poblet i una gran ciutat, no puc evitar ser una nena de poble a qui les ciutats pruen (segons el diccionari, pruir vol dir causar pruïja! Ha ha ha! Què faríem sense les explicacions dels diccionaris?) i, per tant, tiraré cap a Pons encara que només sigui per omplir-me la boca amb un parell de curculles de Sant Jaume al vermut negre.

Ai, perdoneu: me’n vaig a abocar la picada al fricandó. Que no sigui dit que nosaltres jamai halem ni halarem.