Toquinho i les torres

“Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto cambiaron todas las preguntas” (Mario Benedetti).

Diumenge passat em vaig deixar bressolar dolçament per la música de Toquinho al Prat del Roure, a Escaldes-Engordany. El mite brasiler va disparar durant una hora i mitja tot de bones intencions a l’ànima dels presents armat perillosament amb una guitarra. Vaig gastar 60 euros (20 cadascuna) en tres entrades, fila 8 del concert, el vèiem la mar de bé. Hi vaig anar amb la dona i la mare, que si mai cau un meteorit a Andorra ens agafarà segur al carrer perquè ens apuntem a tots els saraus. Setmanes més tard Antonio Pecci Toquinho actua a Sant Feliu de Guíxols. Les entrades costen 50 la més barata i 60 la més cara. Exactament el mateix espectacle.

Com pot ser, us demanareu?

Molt senzill. Les nostres administracions públiques en aquestes coses porten anys sent molt generoses amb els ciutadans. En aquest cas i en el Festival de jazz es tracta del comú d’Escaldes-Engordany, però això seria extrapolable en general als altres sis comuns. El consum cultural aquí, si hi ha l’administració pel mig, o és baratíssim o directament gratis. I qui diu això diu les activitats esportives per a la canalla o la gent gran.

I qui ho paga, això?

Doncs en aquest cas la resposta era clara i se’t plantava al davant en forma de ventallot visual sortint del concert de Toquinho. La major part del cost del concert el van pagar les torres. Hi ha un canal pervers destinat a fer-te explotar el cap de ciutadà antitorres que connecta els melosos versos d’Aquarel·la en la càlida veu de Toquinho amb els totxos i ferros que aguanten les torres del Clot d’Emprivat. I no només això, si vas anar al concert, el teu cul va seure en una butaca que també han pagat les torres. Perquè per cedir el terreny per edificar va sorgir l’oportunitat per al comú de fer tota la zona esportiva i cultural del Prat del Roure.

I així és com, a cop de matxet, anem endinsant-nos en la selva del segle XXI per aquí. I mentre les torres no agraden a ningú, a mi tampoc, els diners en forma d’impostos que genera la construcció s’han convertit en un pilar del finançament de molts serveis del nostre estat del benestar.

I aquí és on m’agradaria trobar una frase rodoneta que resolgui la pregunta: si aturem la construcció com seguirem pagant tots aquests serveis?

Quanta raó tenia Benedetti…