Els altres

“Hola, bon dia, que em podries dir per on cau això, sisplau? És que m’ho estic mirant amb el mapa i no me’n surto...” “Hola! Que... fa calor, oi?” Si pensem en què tenen en comú aquestes frases, segur que ens venen moltes coses al cap. Algunes són de cortesia, sí. Permeten omplir buits. Algunes les diem menys ara que fa un temps. Algunes, directament, ja ni les diem. A banda de tot això, hi ha dues coses més: la primera és que són inicis potencials de converses que, en el cas que els pronunciem, ja no els estirem gaire més enllà de dues rèpliques; i la segona és que la pèrdua d’aquests fils de conversa és molt més important del que ens sembla a primer cop d’ull. I no ho dic jo, comença a haver-hi gent que s’interessa per aquestes converses involuntàries i la seva clara decadència i en comença a treure conclusions interessants. Com ara que això fa que ens coneguem molt pitjor entre nosaltres i que cada cop tinguem pitjor calat qui és l’Altre, així en genèric. I aquí el mòbil estaria jugant una doble funció: d’una banda, mostrant-nos a la pantalla que la gent que pensa com nosaltres és molta i té tota la raó i deformant i deshumanitzant la visió que tenim dels altres, dels que no som com nosaltres; i, d’una altra, tapant-nos amb la pantalla tota la gent real que no veiem darrere d’ella i que tot i ser molt diferent a nosaltres, és del més normal del món. Si faig memòria –no sé si us deu passar el mateix a vosaltres–, quan recordo tota la gent amb qui tenia converses casuals (perquè te’ls trobaves a l’ascensor, pujant les escales o fent cua a la carnisseria, perquè els demanaves on era això o allò i per mil coses més), eren gent la mar de normal, gent amb qui de vegades la conversa fins i tot s’allargava una mica perquè havia sortit un tema de conversa interessant. El cas és que tots aquests intercanvis casuals, que eren moltíssims al llarg de la setmana, tenien un pes enorme en la meva imatge mental del que eren els altres: els altres eren tota aquella gent que jo no coneixia però que quan te’ls trobaves pel carrer eren més així o més d’aquella altra manera però en el fons s’assemblaven força a tu. Ara, a l’ascensor, traiem el mòbil. I els altres també. I ens veiem menys, només veiem més els estereotips amb potes que surten a les nostres pantalles. I, també per això, així ens va.