Plou i fa sol, la lluna pel juliol

Es compleixen 55 anys de l’arribada de l’home a la Lluna. Gairebé ni se’n parla. Mentrestant, els ianquis tenen assumit que el proper president tornarà a ésser l’esbojarrat Donald Trump. Fins i tot l’atemptat l’ajudarà a assolir-ho. Gràcies a prevaricacions, enganys i tripijocs, durà les regnes del país. Als Estats Units, les fake news són el nostre pa de cada dia. La ciberdemocràcia cotitza a l’alça, a Wall Street. Que no ens passi res a la resta! De llunàtics, n’és ple. Per contra, diu l’adagi allò que “home de bé és com blat de bona lluna”. Al llarg del temps, de la lluna n’han parlat poetes, músics, escriptors i cantants. El seu embolcall seductor ens encisa el cor i la ment. Cada dia que passa són més els qui creuen en la seva influència sobre l’estat d’ànim de la gent. Poca broma, doncs! Fins a l’extrem que “el dia que tomba la lluna, tot treball és de fortuna”. Sovint, alhora, s’associa la seva màgia al món eròtic. Com no recordar el text de la mítica cançó Boig per tu, del grup Sau!: “Em quedaré atrapat / ebri d’aquesta llum / servil i acabat / boig per tu/ Jo no puc arribar on ets tu / però dins la meva copa veig / reflexada la teva llum / me la beuré...”. O també el de Blue moon: “Sola està la nit / quan tot el món descansa / dormint sense esperança/ Per un camí indefinit camina sense brogit / darrere el sol de ponent / la nit té una veu tan diferent / no té ni llums ni colors / mes sí el caliu dels amors/ A cada cosa hi ha perfum de fada / totes les ombres s’han cobert de pau”. Tot i que pugui semblar rebuscat, em plau retre un record emocionat envers la figura de la gran Rosa Regàs, que ens acaba de deixar. Més concretament, pel que fa a la seva novel·la Lluna llunera: una obra escrita des del coratge de reflectir els anys durs de postguerra, amarats per una visió tendra. És ací, en el desig esperançat de la pau i l’entesa, on pren tot el sentit un altre refrany colpidor: “La veritat és com la lluna. Com més a prop, més enlluerna”. Estic de mala lluna. M’horroritza, m’esparvera i em subleva el cinisme d’una hipòcrita comunitat internacional enfront de conflictes bèl·lics que escenifiquen el genocidi. La seva inoperància nul·la a l’hora de jutjar i emmanillar líders del perfil d’en Vladímir Putin o Benjamin Netanyahu els hauria de passar factura. En ple segle XXI, si hem estat capaços de conquerir nous reptes en l’espai planetari, encara més ho hauríem d’ésser a l’hora d’aconseguir una bassa d’oli per al rei de la creació en conjunt. Sense cap excepció.