Seixanta

“Al punt que hom naix comença de morir...” El dia que jo vaig néixer, a la Bisbal, a la capital de l’Empordà que en diuen petit, era un dissabte d’agost que rostia els marges, raó per la qual la mare, amb una tronya de nou mesos i tres dies, devia decidir que o rebentava o se n’anava cap a Fonteta. Fos com fos, i com que la Clínica L’Aliança era just damunt del bar de casa, escales ajudeu-me i amunt que fa pujada. L’àvia li deia que si era una nena estrenyés els genolls i no em deixés sortir que, en aquest món d’homes, a les dones només els esperen misèries. El pare, entre renecs i paraulotes, es va quedar a baix, no sense haver demanat un gran favor a la monja llevadora: que, si era nena, fotés tot de coses per la finestra per fer-li-ho saber, i que si era un nen, m’hi fotés a mi, que a casa ja tenia dos palatrecos panxacontents i amb els genolls pelats. Per la finestra de la clínica va sortir una pluja de medicaments buits, prospectes, caixes i tot el que la monja va arreplegar; el pare va convidar tota la parròquia a rondes de vi. La Roser havia començat a morir.

I tot va anar com una seda, vaig criar llàgrimes i riures, vaig anar a estudi, vaig aprendre de lletra i em vaig anar fent allò que en diuen gran. La tia Mercè em feia emprenyar cantant-me l’“Oye, Carola, no te puedo soportar”, la senyora Carme de Can Sans em deia que era “la nina més maca de la Bisbal”, recitava poesies a qui em volgués escoltar, a l’estiu em passava el dia en remull a la piscina i a l’hivern feia maratons de Natur Memory, espantava mosques i atreia borinots. I com més puges més de pressa corre el temps, roda la roda: el noi de Can Cendra, les primeres feines, la Universitat, l’avortament, Girona, les Fires, la política, la llengua, la literatura, els dies que es garbellen, les idees que no passen pel sedàs i qualsevol Pepa que m’escarneix. La crisi, la crisi dels quaranta, diuen... I ho deixo tot, i ho dono tot per perdut i ho dono tot per bo. Quatre caixes, una olla i una cassola, dos coberts i dos gots, unes quantes ampolles de vi i un sac de tangos, una història d’amor al país, papallones que m’ixen de la boca, oblit de basses d’oli i desig de muntanyes russes, un isard estràmpol, un amor prohibit i un viatge al nord enllà on diuen, diuen... “Al punt que hom naix comença de morir” i avui fa seixanta anys que em moro. Deixeu-me morir uns anys més, no sigueu així.