Ensalivar fulls

De ben petit, recordo un bell costum tan bon punt em llevava. Jo solia ser el primer dels meus germans a fer-ho. Segur que llavors ja apuntava certs rivets d’hiperactivitat: me n’anava al portal de casa, a la recerca de la premsa escrita. L’hi deixava el repartidor. De dimarts a diumenge, era el Diari de Barcelona (el Brusi). Els dilluns, La Hoja del Lunes, perquè els treballadors del ram s’alternaven guàrdies orientades al gaudi d’un jorn setmanal festiu. Aprofitava per poder fer-ne una primera ullada, abans no apareixien el pare o l’avi. A més, era hora d’esmorzar i anar a escola.

Mirant les coses des del prisma de l’anomenada modernitat, uns quants anys més tard, tot s’anà capgirant des del part d’internet. La feina de repartidor va passar a millor vida. El miracle d’una xarxa wifi, connectada a un portàtil, mòbil o tauleta, ens exigeix –a tots– un mínim esforç. En aquesta tessitura, la lectura diària i matinal dels diaris ha esdevingut una cosa ben diferent. Informar-se on-line ens ha habituat a llegir d’una manera diferent. Podem –mitjançant una mirada ràpida– llegir, només, els titulars de qualsevol article, crònica o reportatge. Al cap i a la fi, d’entrada ignorem si l’escrit és llarg o breu.

Hi ha un fet que palesa que la gent entén i/o recorda menys allò que obté a través de les pantalles. Per això, em pregunto si estem perdent –tal vegada– la capacitat de retenir allò que llegim. Un fet és innegable: cada cop es llegeix menys. No ens han de sorprendre, per tant, els tocs d’atenció crítics derivats dels informes PISA i Bolònya.

En l’àmbit personal, em declaro clàssic renaixentista. Sense que se’m puguin malinterpretar certes opinions, que ningú no em privi del plaer i el gaudi d’un llibre o periòdic físic! Vull dir en paper. També m’agrada gratar, però, diaris o e-books, de tant en tant. De fet, confesso que dissabte i diumenge soc fidel al meu costum d’anar al quiosc a comprar el diari per poder passar els seus fulls untant-me els dits amb la llengua.