Dos dels Jocs

1. Diuen que els llits de la vila olímpica no acaben de ser del tot còmodes. Que a la nit no sempre s’hi fa tot el silenci que es podria esperar i que això que convisquin en un mateix espai els que ja han acabat de competir i tenen tots els incentius del món per fer-la ben grossa després de quatre anys de privacions i els que l’endemà, ben d’hora ben d’hora, es jugaran les garrofes cultivades durant els mateixos quatre anys, no acaba de ser una bona idea. Diuen que alguns esportistes de tercera categoria mediàtica van de cul a la cacera de selfies amb les grans superestrelles dels Jocs i que això no acaba d’ajudar ni els uns ni els altres. Diuen que una vila olímpica és un lloc força pitjor on preparar una competició que un hotel de concentració. I, malgrat tot, a cada Jocs Olímpics s’hi baten un bon grapat de rècords del món. No deixa de ser curiós que un dels llocs més artificials del món –en el sentit que acull una part de la població molt poc representativa del conjunt– sigui, alhora, el que més ajuda a igualar tots els que hi han arribat. Que tots quedin exposats als mateixos sorolls, als mateixos matalassos i al mateix ambient, és un factor positiu que tenen els Jocs i que no tenen gaires altres campionats. A més, dona més valor als rècords que s’obtenen. Igual que quan unes analítiques et surten bé sense haver fet dieta i bondat tota la setmana anterior. Igual que quan fas un examen de llengua sense haver-te passat la setmana anterior repassant i saps que el resultat reflecteix força bé el teu nivell real. Obtenir un enorme resultat quan una part del teu cap estava pendent d’una cerimònia d’obertura, quan la tarda anterior et vas passar una hora dubtant en si demanar-li un autògraf o no a Lebron James i tres més penedint-te de no haver-ho fet, quan al pis del costat roncaven o gemegaven molt fort, és encara un millor resultat i parla molt millor de la preparació de fons i de la fam de menjar-te el món en el moment que toca que no d’altres factors als quals donem molta més volada del que aporten realment.

2. Deu ser l’hòstia ser d’un país que pot quedar primer al medaller. Però no ho és menys ser-ho d’un que concentra totes les seves esperances en quatre moments especials, que se sent sobradament representat amb dos trossos d’esportistes com la Mònica i el Nahuel.