Jocs

Ja fa uns dies que, des de la medicina del mar o de la muntanya, juguem com mai i sense sortir de casa. Des del sofà, òbviament. Ens hi du ser fidels a unes molt velles tradicions. A ser encara seguidors d’unes pràctiques de les quals ja parla Homer als últims cants de la Ilíada, en els jocs funeraris establerts per Aquil·les, per així mostrar-nos la pràctica de l’èxit i del fracàs humans i per així fer-nos intel·ligible el procés i la paràbola del triomf per a un sol competidor i la derrota per a tots els altres. Homer vol exposar-nos com un fet esportiu pot ser especialment significatiu per construir una mirada sobre l’existència humana. I els grecs, dels jocs funeraris als olímpics, esdeveniments festius, cada quatre anys, per aquestes dates de juliol i agost, a la ciutat d’Olímpia, amb participació oficial de les diferents polis gregues. Venim d’aquí. Encara venim d’aquí badant davant les proves que ens envia la televisió des de París. Aquests dies les imatges –i la realitat– ens han satisfet. Hem fet nostre el piragüisme. A Andorra i a la Seu.

Fa ja 60 anys un grup d’urgellencs va crear el que avui és el Club Cadí Canoë-Kajak, l’inici del piragüisme d’aigües braves, remant al Segre i al Valira. El meu primer record és a Cortingles en les seves Setmanes internacionals i el més gran, ara fa 33 anys, quan es va inaugurar el Parc del Segre. El parc, fill dels aiguats i de la visió i del projecte de l’alcalde Joan Ganyet qui, amb Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, president del COI, i centenars de voluntaris van fondre la Seu amb els Jocs Olímpics de 1992.

En el piragüisme d’aigües braves venim també d’aquí. Hi venen avui els palistes Mònica Doria i Miquel Travé, Maialen Chourraut i Pau Echaniz –honor i glòria a tots–, els seus equips tècnics, el seleccionador de l’equip espanyol, Guille Díez-Canedo, i l’àrbitra i directora del parc, Meritxell Rodríguez. Recordo ara també el gran piragüista Tony Estanguet, actual president del comitè d’organitació dels Jocs de París.

A Andorra i a la Seu no podem parlar de piragüisme d’aigües braves sense el Parc del Segre i el seu club de caiac. Un èxit brillant. A ells també una corona d’olivera salvatge!