Teatre a la Fresca (I)

No us en dic res. Simplement us remeto a un crit de guerra: “He mort el llop!”

“Manelic: […] Que… cada nit venia el llop al ramat i cada matí hi havia un gos pernes enlaire i faltava una ovella o un moltó… que allò em damnava (S’ha anat calmant.) I això durà… qui-sap-lo… el que durà. Fins que una vetlla em poso a l’aguat darrere d’un roqueter vora l’escorranc seguit pel llop quan venia. (Ella s’hi va interessant.) Doncs… afigura’t jo aquella nit quines orelles! Lo Carro anava passant, passant enllà del cel. I ja eren les dotze, i ja era la una. I escolto, escolto… Els esquellincs, l’aigua de la neu fosa que s’escorria, l’airet de la matinada, o el Carro allunyant-se, allunyant-se… Quan de cop sento fressa i trepig, i fent un bot com un diable, el llop me passa per sobre flairant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, i els cabells se’m posaren de punta, i aquí dintre uns cops més forts que m’ofegaven!… Tot d’una, a la jaça quins udols i lladrucs i belar esgarrifós de les ovelles. I jo quina ràbia a mi mateix per no haver-lo envestit, el lloparro! I no sé com va ser, que em planto al mig del camí per on havia de passar el lloparro. I a l’entornar-se’n la bestiassa amb l’ovella al morro, s’entrebanca amb mi, i jo amb ell, i m’hi abraono, i li clavo tota aquesta fulla endintre. I ell corrent o rodolant rostos avall, i jo amb ell; arrapats l’un a l’altre; mossegant-lo jo an ell i ell a mi, i udolant los dos, més que ell jo cent vegades, com dues feres salvatgines. (La Marta l’escolta amb interès creixent, passant ell de la feresa a l’entendriment.) I… a l’endemà em desperto, o vaig tornar a viure, que no ho sé encara, al fons d’un torrent, entre pastors que em socorrien, i al mig de l’ovella morta i del llop mort també, que a aquestos sí que no els retornà la vida. A mi em dugueren a la jaça, i amb oli de neu i de llargandaix me xoparen les mossegades i els trencs, que pertot n’hi tenia. I quan ja estava mig curat, un dia vet aquí que puja el sinyor Sebastià i em dona un duro. I jo amb l’ànsia de besar-li la mà em vaig tornar a obrir la ferida. (Per la mà seva.) I li vaig embrutar de sang la mà d’ell i la moneda. I el sinyor Sebastià em va dir: ‘Per cada llop que matis t’hi va un duro.’ I, vatua, per ara no n’he mort cap altre!” (Àngel Guimerà, Terra baixa, acte I, escena XII.)