Dinar amb en Colm
Aquesta setmana hem rebut la visita d’en Colm Tóibín, un dels escriptors més reconeguts internacionalment, autor de novel·les d’èxit com Brooklyn o la més recent Long Island, però també ha ficcionat les vides de Henry James o Thomas Mann. Ha rebut premis importants i segur que algun dia serà candidat al Premi Nobel de Literatura. Aquest irlandès corpulent i de mirada penetrant que escriu per a la New York Review of Books coneix bé les nostres muntanyes (estiueja al Pallars), però encara no havia trepitjat mai Andorra, i l’ocasió va venir per presentar el seu darrer llibre, Una casa al Pallars (Salòria). Abans, però, un petit grup d’escriptors i editors vam poder compartir un bon dinar amb en Colm gràcies a les arts dels nostres amfitrions a la borda del Camader, l’amic Albert Villaró i la sempre brillant Montse Ferrer, de la Fundació Planes Corts. I en la distància curta, l’autor de renom mundial es converteix en una persona senzilla: en arribar, estava especialment content perquè al matí havia passat per la llibreria de Sort i havia comprovat que s’havien venut mitja dotzena d’exemplars d’Una casa al Pallars. Estava feliç i il·lusionat com si fos el seu primer llibre, però alhora havia d’excusar-se un moment per fer una videoconferència (i jo vaig imaginar que seria una entrevista per a algun mitjà de primer nivell mundial). Mentre menjàvem un arròs deliciós, no va aclaparar-nos amb tot el que ha llegit i tot el que sap, i no va voler assumir cap protagonisme. Això sí, semblava que en tot moment tenia a punt una resposta enginyosa o alguna fina ironia que deia com si res, tot i que els ulls vius espurnejaven i el somriure sorneguer no li va acabar de marxar de la cara en tot el dia. Fins i tot als gossos de casa els queia bé! A la presentació a La Trenca, algú va demanar-li per què li interessava tant el tema de l’emigració, que surt en molts dels seus llibres i també a Una casa al Pallars, protagonitzat per tres germanes pallareses que de petites marxen a l’Argentina i de grans tornen a la comarca on van néixer. La seva explicació ens va deixar a tots clavats a la cadira: el drama no és haver de marxar del teu país, sinó que el veritable drama és haver marxat però voler tornar. A Andorra, d’això, n’hauríem de saber bastant.