Condecora la teva vida

Molts cops a la vida observant determinades situacions m’he repetit allò de “això ho deu haver decidit algú molt més intel·ligent que tu, segur que està bé”. Amb els anys observant la política he acabat per mantenir només la primera part de la frase i l’he modificat. La definitiva acaba en interrogant i queda així, “com pot ser que gent intel·ligent acabi prenent segons quines decisions? Qui els assessora els vol bé?”.

Recentment el BOPA publicava la concessió de la Creu dels 7 braços, la condecoració “de més alt rang” del país, a un munt de polítics. La llista de reconeixements es compon dels coprínceps actuals, els caps del Govern (alguns a títol pòstum, òbviament) i els síndics vius. També es va divulgar que el cap del Govern actual, Xavier Espot, el síndic Carles Ensenyat i la ministra d’exteriors Imma Tor rebrien l’ordre de Carlemany en el grau de Gran Creu. I fins aquí. Em temo que en el moment d’aprovar això no devia haver-hi ningú que alcés un dit per preguntar “voleu dir que està bé que només reconeguem polítics? I voleu dir que és gaire normal que nosaltres decidim condecorar-nos a nosaltres mateixos?”.

Condecorar els polítics d’aquesta manera, a l’engròs, envia el missatge que tots ho fan igual de bé. I això és mentida. Per pur càlcul de probabilitats. Ser cap del Govern, o síndic, és un honor i una responsabilitat que un cop assumida no garanteix que l’abandonis per la porta gran. Pots ser sensacional i un desastre també. Assumir la responsabilitat mereix el respecte de tothom però potser no cal una condecoració, li treus tota la gràcia a la distinció precisament perquè acabes per no fer distincions. Després hi ha el tema que absolutament tots els primers condecorats siguin de la cosa política, que és precisament el contrari del que s’havia de fer si hi havia una mínima intenció que la Creu dels 7 braços fos percebuda com el major honor que pot rebre un ciutadà d’aquest país i no com una espècie de trienni final per la carrera d’una autoritat d’alt nivell.