Teatre a la Fresca (2)

Sentim avui el llenguatge de l’aristòcrata que connecta amb les classes populars, el poeta de la diarrea verbívora, de l’èpica poètica i de la poesia narrativa. Esteu ben escarxofats? Posem-nos en situació: la Glòria intueix (sap) que la Roser li està robant (li ha robat ja) el marit. I, fent l’orni, l’agafa de banda i... Si alguna de les lectores està enamorada entendrà perfectament què diu la Glòria.

“Glòria: Oh, bé, no cridis, que per ‘quest menjar/ són igual la criada i la mestressa/ i, en el meu cas, també t’hi pots trobar./ Mira, Roser: les dones som callades/ amb això de l’amor i el sentiment,/ i ens fa vergonya i tot, que les mirades/ traeixin la cremor que ens va encenent./ I ens repintem els llavis d’alegria,/ i un xic esquerpes per matar el sanglot,/ amb la feina i la casa tot el dia,/ fem veure, desmenjades, que això és tot./ I això no és res: és el vestit de fora,/ això és perquè la gent pugui pensar/ que l’amor sols és fruita de mitja hora,/ i amb la rutina la passió se’n va./ Però, Roser, quan ets de bona mena,/ quan ets de les que gasten crit i plor,/ l’única cosa al món que val la pena/ és saber que t’estimen de debò./ Quan un home és ben teu, deixa’l que rigui,/ duus al vestit un gran clavell encès,/ i a l’espatlla no et dol la creu que sigui/ i vas tirant, i no tens por de res!/ Però, Roser, si hi ha una ombra petita/ en els seus ulls que et costa d’esbrinar,/ si un dematí et comença una sospita/ i al cap d’una hora ho vas veient més clar;/ i després la sospita ja és certesa,/ que són coses que es senten amb l’olor,/ i quan pares la galta i ell et besa/ sols t’hi deixa una marca de fredor;/ i ara és una mentida disfressada/ i ara una relliscada i un descuit,/ i li vols trobar el cor d’una vegada/ i te n’adones que el seu cor és buit;/ te n’adones d’una ànima sorruda,/ que ja no pot fingir, que li ets un pes,/ i acabes per estar ben convençuda/ que l’home que tenies te l’han pres.../ Aleshores, Roser, vius a la quadra/ com una bèstia que no pot triar/ i et desficies per saber quin lladre/ t’ha desbancat i t’ha guanyat per mà./ La feina t’aclapara i et castiga,/ res del món no et distreu ni t’entreté,/ en cada dona veus una enemiga,/ en cada dona… m’has comprès ben bé?” (Josep M. de Sagarra, “L’Hostal de la Glòria”, acte II, escena XII.)