Andorra i viure en 11 m2
Quan aquest article es publiqui encara estaré fent carretera per Bretanya, un paradís que no es pot deixar de visitar.
Ahir vam estar a An Oriant / Lorient, la ciutat portuària de la regió sud, i vaig trobar-me a una immobiliària amb un dels impopulars anuncis que vaig veure a algun documental: es lloga pis d’11 m², 360 euros al mes... Onze metres quadrats.
La carestia dels lloguers no afecta només Andorra, ni Espanya ni França: és un problema global present a ciutats econòmicament explosives com ara Madrid i d’altres empobrides com a Buenos Aires, d’on rebo informació de primera mà sobre la por que tenen els llogaters, com aquí mateix, a l’hora de renovar els contractes.
Lloguers cada cop més cars, pisos cada cop més petits, una qualitat de vida en qüestió i un problema que es presenta per a la pròxima generació com una veritable tempesta perfecta.
La crisi de l’habitatge és un problema de difícil solució i, tot i que personalment no acabo d’entendre les iniciatives de cessió voluntària, crec sincerament que carregar les culpes a aquest govern, o a qualsevol govern de qualsevol país, és no voler veure la imatge a la seva real perspectiva. A Andorra, es pot fer fora tots els youtubers, i viure a Andorra la Vella i a Escaldes-Engordany continuarà sent igual de caríssim perquè ja ho és des de fa molts anys. A tot això se suma que el nostre és un país molt petit on no existeix el concepte de ciutat dormitori, suburbi ni barri perifèric, com es troba a qualsevol ciutat no molt gran.
Per més que hi hagi centenars de comentaris anònims que no ho reconeguin, Andorra és des de fa un bon temps un país desitjat per treballar i viure: si no fos així, hi hauria sobreoferta residencial i aquest article no tindria sentit. Però el problema hi és, i administració i empreses tenim molta cosa a fer encara i molta girarà entorn de nous models de treball, protecció legal als propietaris i major oferta, tot i que aquesta última porta dels nervis els puristes anticonstrucció.
D’aquesta ens en sortirem, però la llum al final del túnel es veurà únicament si es treballa el problema descartant les solucions màgiques i les xicanes polítiques.
A propòsit: aquí a França als turistes no ens llencen aigua amb pistoletes a les terrasses ni se’ns insulta. Més aviat al contrari: ens fan sentir benvinguts.