On és el cementiri dels plans?

Andorra, aquesta petita joia dels Pirineus, és coneguda per moltes coses: la seva bellesa natural, les pistes d’esquí i, per descomptat, el seu insaciable amor pels plans. Sí, els plans. Però no els plans com el de l’Estany, no; parlem dels plans nacionals, els grans fulls de ruta que prometen transformar el nostre petit país en un paradís de sostenibilitat, igualtat, salut i benestar. La llista és impressionant: Pla Nacional de Residus, Pla Nacional de la Infància i l’Adolescència, Pla Nacional Sociosanitari per a la Gent Gran... I així podríem seguir fins que ens faltés l’aire. Però, com diria un bon andorrà, “on són els fets?”

És curiós, perquè el dia de la presentació d’un nou pla sempre és un esdeveniment. Fotografies, discursos, potser fins i tot una copeta de xampany. El país s’omple d’esperança, les promeses volen i tothom se sent part d’un futur brillant i millor. Però després, el silenci. Amb el Tamarro, no hi ha res més misteriós a Andorra que la desaparició d’aquests plans després del seu anunci. És com si fossin fantasmes, anunciats amb bombo i plateret, només per fondre’s en l’oblit una vegada passada l’emoció del moment.

Els plans no moren, simplement desapareixen. No hi ha informes periòdics que ens expliquin com avança el Pla Nacional de la Joventut, o quins han estat els resultats concrets del Pla Nacional contra el Suïcidi. Els balanços són com els unicorns: tothom n’ha sentit parlar, però ningú els ha vist mai.

És possible que aquests plans estiguin descansant en algun cementiri secret, un lloc on les bones intencions descansen en pau, sense la pressió de ser realitzades. O potser són com les històries boniques que expliquem per sentir-nos millor, però que no esperem que es facin realitat.

El que és cert és que els ciutadans mereixem més. Mereixem saber què passa amb aquests plans un cop són llançats al vent de la promesa pública. Mereixem veure resultats, o si més no, entendre per què no s’han assolit. Potser és hora de començar a demanar comptes i menys discursos buits. Potser és hora de preguntar: “On és el cementiri dels plans?”

I si algú té la resposta, que ens ho expliqui. Mentrestant, seguirem esperant un futur que mai sembla arribar del tot.