No és el mateix

Una de les coses que més gràcia em fan és quan, abans d’un partit de futbol important, els dos equips i els aficionats es posen a pregar demanant a Déu les millors cartes. I no es prega per la salut dels implicats, es prega per guanyar. Es prega perquè Déu ajudi a guanyar el teu equip quan se sap que a priori l’Altíssim és incorruptible i el seu amor està repartit a parts iguals entre totes les criatures de la creació siguin del Barça, del Madrid o del Wolverhampton.

I poso aquest exemple religiós perquè hi he pensat molts cops i perquè és molt descriptiu de com som en aquesta part del món, en què el que ens preocupa de debò és “lo nostre”, sense analitzar les circumstàncies en concurs. Per a la majoria, allò que afecta directament la nostra vida és el que compta. La resta ho podem incorporar treballosament, però ens costa molt si significa fer retrocedir les victòries burgeses que cadascú pugui exhibir i que van des dels que viuen bé sense més ni més fins als que es poden donar més alegries i flirtejar amb el luxe ocasionalment. La batalla de l’opinió pública resideix aquí. Fora de la discussió queden rics i pobres, uns perquè els és igual i els altres perquè els costa molt que les seves opinions siguin visibles.

Es diu sovint que Andorra està a la ruïna, i quan veig les enormes cues de gent que surt del país per anar a la platja el cap de setmana m’ho qüestiono. I penso si alguns dels que alimenten aquest debat apocalíptic ho estan fent per temor a cedir una mica del seu benestar burgès, fet d’altra banda perfectament possible en l’etern pèndul de l’economia. Hi tenen tot el dret, només faltaria, però necessitem amb urgència veus que situïn el debat allà on és per saber la situació real i la dimensió del possible problema social on sembla que ens condueix la crisi de l’habitatge. No és el mateix pregar per arribar a final de mes que fer-ho per no poder canviar els esquís de rando cada temporada o quedar-te desactualitzat de les darreres novetats d’Apple.