Teatre a la fresca (3)

El rei, que fa i desfà lleis i ordres, està assegut al seu tron en una plaça pública. Està envoltat de gent espantada que li fa la gara-gara, però en el cor d’un petit personatge (anomenat titella) encara queda aquell piu-piu dels qui gosen parlar. Ens feriran, ens aixafaran, ens trairan, ens mataran... però no aconseguiran que callem: “Altíssim: Una estampeta de premi, representant la gloriosa santa Rita, de part de mossèn Silví, per al local fenomen. Que Déu ens el conservi i ens el faci créixer tan eixerit i aplicat com al present observes. […] Guarneix i subratlla amb xim-xim condigne la magnificència del gran monarca, la pompa d’un jorn apoteòtic.

Rei: La son ja no agafo/ ni prenent hipnòtic,/ excitat en veure’m/ tan apoteòtic.

Memucan: Oh senyor despòtic,/ fel·loplàstic, mític!/ El vil fang demòtic/ et saluda extàtic,/ mefític, luètic.

Rei: Un perill ben crític/ del trasbals eròtic.

Memucan: El teu jou sincrètic,/ paternoasiàtic,/ fins permet que un òptic/ sigui matemàtic.

Cor de titelles: Sobirà estrambòtic:/ sense accent emfàtic/ ni tampoc escèptic,/ entonem un càntic/ d’amor patriòtic./ Que puguis, oh màstic/ elàstic!, al pòrtic/ del palau fantàstic,/ seure majestàtic,/ per mil anys de fàstic,/ com avui, simpàtic/ jorn apoteòtic.

Un titella: Tic, tic.

Rei: Al reial Cor de l’Esperança, o dervergonyiment o cues? Botxí, localitza’m el bronquític responsable de les notes subversives i talla’l de seguida a trossets, d’acord amb certa llei que sancionàrem.

Titella: S’arrossega un verm badoc, fill de marfanta, en demanda de clemència. Si s’abellia la víscera de la pietat autocràtica a concedir-me una sola paraula vivificadora de perdó, m’agemoliré, rebuig de tènia, fins a fer-li eternes mamballetes.

Botxí: Bastarà ajupir-te, manu, per tal que un servidor t’amidi còmodament tendrums i molses i et festegi amb cortesia les costelles i altres mostres de cocals. I no se m’atabuixi en la comesa, que prou la ganiveta és esmolada.

Titella: Apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic... tic, tic, tic, ic.

Altíssim: Ai, ja no piula, el malastruc!

Botxí: Al cuc no resta suc ni bruc; menda, la justícia, no li pot arranar més l’alè. Amb permís, m’emporto les deixalles, a aprofitar-les per a la grípia del bestiar del Compare Flac.” (Salvador Espriu, “Primera història d’Esther”.)