Superpoder

Tinc un superpoder: no em miro els comentaris de les notícies. Ni els de les columnes que escric, ni els de les notícies que parlen de mi, ni els de cap notícia o article d’opinió. I no us penseu que faig un esforç sobrehumà per resistir la temptació. El cas és que no m’interessen gens ni mica. I us pot semblar pedant, altiu i fins i tot antidemocràtic –recordeu, però, que si tot això m’ho dieu als comentaris, no ho veuré (és bo el meu superpoder, oi?)–, ja ho accepto i de fet forma part del joc de la columna d’avui, però no ho és. Han passat massa anys d’ençà que se’ns va prometre que la interacció a la premsa portaria democratització al quart poder per haver pogut comprovar que no és així. I sé de què parlo. Perquè m’he mirat amb moltíssima atenció els comentaris durant molts anys abans de començar a ignorar-los. Perquè quan aquestes columnes les publicàvem en format blog, cada setmana en rebia més d’una desena i els responia tots. I perquè la meva professió, de fet, m’obliga, de tant en tant, a fer una mirada exhaustiva i clínica a milers de comentaris sobre notícies específiques, comentaris que em miro amb el mateix entusiasme amb què un infermer inspecciona una pústula. I encara, i sobretot, perquè ja comencem a acumular un bon nombre d’estudis seriosos sobre interaccions d’aquesta mena per saber de quin peu calcen. O sigui que sí, sé de què parlo, sé les poques coses positives que em perdo per no mirar-me’ls i sé les moltíssimes coses bones que hi guanyo ignorant-los des d’ara ja fa uns anys. Temps, per exemple. Així com hi ha exfumadors que van posant a una guardiola tota la pasta que s’han estalviat per no fumar, els exlectors de comentaris haurien de comptar el temps que deixen de perdre-hi. I si no us ho creieu, us proposo un joc: agafeu qualsevol notícia que generi més de vint comentaris. Llegiu-vos-la. I feu una juguesca per mirar d’encertar què diran com a mínim el 80% de les reaccions. L’encertareu sempre, amb la mateixa facilitat amb què es pesquen els girs de guió d’un telefilm de dissabte a la tarda. I em deixo arguments al tinter. La importància d’escriure (i pensar!) sense tenir en compte el lector. La importància de trobar espais que no siguin un femer on sí que puguem discutir de debò (adoro discutir!). I molts més. Com la il·lusió que fa tenir un superpoder, elis elis.