Separar el gra de la palla

D’això van anar la major part de les converses amb companys en els meus primers anys al periodisme. D’aprendre a distingir les informacions rellevants de les que no ho són.

Ara separar el gra de la palla, temo que per a molts joves del meu gremi és col·locar ben visibles en una pàgina web notícies relatives a l’aparició de pústules en un grup d’excursionistes a l’Alpujarra causades per la ingestió excessiva de Lacasitos i al costat la decisió d’un home de masturbar-se al mig del carrer cantant cançons de Maria Dolores Pradera davant d’una botiga de LEGO a Wichita (Kansas). I som aquí. I ja fa dies que veiem que som aquí i no sabem gaire bé com fer virar el barco perquè els mitjans tenen uns amos que o bé volen guanyar calés o no perdre’n gaires (totalment lícit, només faltaria) i algú els ha dit que la solució és aquesta perquè el nombre de clics et portarà anunciants, o sigui diners, perquè l’endemà puguis tornar a aixecar la persiana.

El periodisme primer es pensa i després es fa i ara ho estem fent al revés. Un dia més de supervivència o potser un dia més perdut en la lluita per la supervivència.

Com al bàsquet ens toca aixecar la mà i acceptar la falta personal. L’ofici més maco del món ha viscut èpoques millors. La velocitat de tot plegat ens ha desbordat, ens hem obsessionat tant a córrer que hem oblidat on volíem anar.

I arribats a aquest punt, i sense tenir cap dret per fer-ho, ha arribat el moment que ens ajudeu. Igual que acostuma a passar amb la política, la qualitat de la feina periodística va de la mà de la qualitat de la comunitat on desenvolupa la seva feina. Demanar-nos més és demanar-vos més a vosaltres com a lectors, espectadors o oients. I ara mateix no ho esteu fent. I pot sonar molt cru, però és així. I l’exigència comença per voler consumir informació que potser transporta una visió del món que no és la teva i no com ara en què ens voleu a tots en trinxeres disposats a disparar a qui creieu que s’ho mereix.