Teatre a la Fresca (4)

S’acaba agost i amb ell el Teatre a la Fresca d’aquest Foc i Lloc. La Nela ens explicarà per què és al psiquiàtric i nosaltres potser intuirem per què l’obra va guanyar els Jocs Florals d’Olot, presidits per Maragall, i per què Don Joan va cagar-la tant en dir que era una peça teatral tan crua, dramàtica i violenta que mai no podria haver estat escrita per una dona.

“Que com va ser?... (Amb dolor.) / Oh, no!... No em feu dir-ho!... / que sento fred... i por... Jo... no ho volia... / si ni ho sé... com va ser... De tan contenta, / quan vaig veure la nena, l’abraçava / i a petons, a petons, l’hauria fosa, / que mai més acabava d’atipar-me’n... / […] I la nena, quins crits!... Semblava folla... / Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma... / quant a dalt... quint espant!... Sento que es tiren / a baix del llit i cops de peus descalços... / Era el pare; segur!... Verge Maria! / Com ho havia de fer, jo pecadora? / Eren passos rabents... cap a l’escala... / I... no sé... què passà... La falç vaig veure / relluir, tot de cop... aquí de dintre... (Per son cap.) / i m’aixeco d’un bot... La nena... hi torna... / jo, li tapo la boca... mes... no calla... / i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda, / corro cap a... la mola... i... mare meva!... (Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llençar un objecte.) / Quin xerric que va fer!... Com... una coca!... / I encara, llençà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!... (Regirant-se violentament d’una banda a l’altra, com per lliurar-se d’algú que la subjectés.) / Que no vull dir res més!... Pareu la mola, / que el dimoni la roda... per matar-me... / El pare... no el va ser... No ho sé... qui era... / que va entrar... allà dins... No me’n recordo... / Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven, / amb uns ulls més badats!... com unes òlibes... / Mes el pare... res sap... […] No li digueu, per mor de Déu, al pare!... / De la nena, ni un piu... que no ho sospiti... / que per ço me n’he anat de casa meva / i m’estic aquí dins... perquè no em trobi... / Que don Jaume ho va dir... el fill de l’amo... / Fins que vinga en Reiner... i anem a França... / (Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.) lluny del pare... i la falç... i aquella... mola... / que no vull... que m’esclafi... cap més... nena...” (Víctor Català, La infanticida, final.)