Anar a fer les hores

En el debat sobre la prosperitat dels països, un factor sovint ignorat però fonamental és l’actitud de la seva població envers la feina. No és cap secret que aquelles nacions que floreixen solen tenir una ciutadania motivada, compromesa amb les seves tasques i amb un sentit col·lectiu del progrés. Per contra, allà on la desídia i la llei del mínim esforç predominen, s’observen institucions estancades i una economia que avança amb peus de plom, si és que avança.

Això es fa especialment evident tant en l’àmbit privat com en el públic, on molts treballadors semblen conformar-se amb fer acte de presència. Aquesta mentalitat, que anteposa l’horari al rendiment, és un llast per a qualsevol empresa o institució que pretengui innovar i créixer. Els directius que s’atreveixen a impulsar canvis necessaris o a implementar noves tecnologies es troben sovint amb un mur d’inèrcia i resistència, construït per aquells que veuen la feina com una obligació inevitable i no com una oportunitat de millora personal i col·lectiva.

El problema es complica encara més en el sector públic, on l’estabilitat laboral esdevé un escut per a l’immobilisme. En aquestes institucions, l’actitud de “complir amb l’expedient” està blindada per llei, dificultant enormement qualsevol intent de reformar o d’acomiadar aquells que no rendeixen. Però, com es pot resoldre això? La resposta no és senzilla. Des del sector privat, es podria apostar per la formació continuada i l’incentiu del talent, creant entorns laborals que premiïn la proactivitat. Però al sector públic, on l’acomiadament no és una opció realista, la solució pot passar per introduir mecanismes d’avaluació més estrictes i objectius, així com per promoure una cultura de responsabilitat i rendició de comptes que recompensi el treball ben fet.

Al cap i a la fi, la prosperitat d’una nació depèn tant de les seves polítiques com de l’actitud de la seva gent. Sense un compromís real amb el treball, qualsevol intent de progrés serà només un somni en paper.

“Anar a fer les hores” no és cap mèrit. Si treballar fos només això, tots seríem campions olímpics a aguantar la cadira. Però la prosperitat no ve de comptar les hores, sinó de fer que comptin. I qui sap, potser si poséssim més ganes, la cafetera de l’oficina fins i tot faria un bon cafè.