Això del català...

Després de les calorades i dels vespres amb teatre a la fresca, diumenge ja és Meritxell i tot recomençarà. A Andorra, tot sigui dit de passada, ni les vacances ni l’allau de turistes que s’escapen pels nostres carrers ni les suades de cada mitja tarda ni les cerveses fresquíssimes de cap terrassa no han pogut dissimular el fet que la nostra única llengua oficial és el català i els maldecaps que això comporta.

Vejam: per una àmplia majoria, abans de l’estiu, el 25 d’abril, el Consell General va aprovar la Llei de la llengua pròpia i oficial, que, en l’article 1, assegura que és el català, “un element fonamental de la identitat, de la personalitat i del patrimoni cultural d’Andorra”. D’altra banda, teníem el Campionat del Món de BTT a Pal Arinsal i sembla que, per trobar-hi alguna cosa en català, s’ha hagut de buscar una agulla en uns quants pallers. I, per si no n’hi hagués prou, la traducció al català de l’acord d’associació amb Europa va pel camí del pedregar: que si només el tradueixen parcialment, que si les persones encarregades de fer-ho no saben català i ho han fet amb traductor automàtic, que si...

Ai, senyor! Tan fàcil que seria que poséssim seny i que tots assumíssim allò que la família ens va dir en un moment o en un altre a tots els qui ens dediquem a aquesta pobra llengua: “És que, on vols anar amb això del català?” De veritat, deixem-nos d’històries (i d’història, que sap més greu, però...), fem llengua oficial l’anglès (posats a fer, no caiguem en el parany del castellà) i enterrem d’una vegada aquesta llengua que fa més d’un segle que és morta. Sí, sí, morta com tots els morts. A casa ho vam descobrir gràcies a un cronista del diari El Cantábrico de Santander. L’endemà del decés d’en Cinto (1902, fa 122 anys!) deia: “L’il·lustre poeta català mossèn Jacint Verdaguer era com l’encarnació d’aquella literatura especial de grans mèrits i d’ànims no pas menors que sembla que lluita per aconseguir un impossible com ho és el de la resurrecció, com a llengua viva, de la catalana, que ja ha passat a la història i que es conserva, com la llatina o la grega, llengua literària, d’erudits i d’homes cultíssims, però que no respon a les exigències de la vida moderna.” (Ho he traduït perquè cap andorrà té l’obligació d’entendre cap altra llengua i per veure si ens adonem que aquesta llengua morta és ben viva.)