Final de temporada

És 2 de setembre. Som en un xiringuito. El nostre protagonista ha sobreviscut a la Setmana Santa, als caps de setmana de bon temps del final de la primavera, a l’infern del juliol i l’agost, i ara rep els embats de les escorrialles de les vacances escolars, de les famílies que han aprofitat per venir-hi ara que la temporada s’ha degradat d’alta a mitja-alta. Des del Divendres Sant ha treballat uns 150 dies i n’ha fet tot just deu de festa i ha treballat moltíssimes més hores de les que cobrarà, perquè l’“és el que hi ha”, la por a no poder pagar el pis i la normalització que li dona a la precarietat haver-la suportat tota la vida ho aguanten tot. S’ha empassat el fum de milers de cigarretes que no eren seves, ha escombrat els vidres de centenars de maldestres puntuals, ha fet més quilòmetres que tots els maratonians dels Jocs que no ha vist i ha aguantat les impertinències i la impaciència de com a mínim dos imbècils per hora. Si li introduíssim a qualsevol andròmina amb intel·ligència d’aquella ben artificial les condicions d’aquest paràgraf i li demanéssim com reaccionaria el nostre home a cada interpel·lació que ha rebut durant una hora qualsevol del servei de migdia, segurament no encertaria que les atén totes amb eficiència, amb agilitat i amb una amabilitat i un bon humor inexplicables de totes totes a final d’una temporada turística tan intensa com la d’un xiringuito d’èxit a la Costa Brava. Fa mil coses alhora i totes bé, es guanya la complicitat de la canalla sense haver de recórrer a cap broma suada, ajuda a aixecar-se a una parella gran amb problemes d’equilibri i respon a cada impertinència amb la rèplica justa que li permet alhora donar resposta i ressituar l’idiota sense haver de rebaixar-se al seu nivell.

Admiració eterna pels cambrers que aguanten el tipus a finals de temporada –en són molts, fa molts anys que m’hi fixo. Haurien de ser un referent per a tots els ofesos de metxa curta que ara ja fa molts anys que dominen el debat públic. I, de fet, per a tots en general: amb tan sols un pessic de la seva capacitat per anul·lar la mala llet i la impaciència sense sentit, la nostra convivència en sortiria molt i molt reforçada i faríem moltes més coses de les que fem quan ens entretenim amb l’i-tu-més que ens devora una gran part de l’energia.