Patates viues i ous ferrats

Em sembla que ja us he explicat alguna vegada que, abans de la covid, la meva relació amb la cuina era més aviat justa, per no dir gairebé nul·la: sucar pa amb tomata sense pinzell, tallar quatre embotits, fer truites estil Miró i bullir quatre trumfes amb un parell de verdures. Aquella situació, però, em va portar a aprendre a cuinar si us plau per força i vaig començar a seguir receptes fins i tot per a fer bullides, fregits i qualsevol cosa a la planxa. A poc a poc, vaig començar a fer els plats que recordava de la mare i que ella no m’havia volgut ensenyar mai (“ai, fill, el dia que aprenguis a fer alguna cosa de casa et convertiràs per sempre en una esclava de l’home que hagis triat”, deia): gresaletes de bacallà, truita de farina, arròs a la cubana, braç de patata amb tonyina, patates viues i ous ferrats, cap de llom arrebossat, sopa de pa o de farigola, macarrons (però no fideus) i la cirereta del pastís: escudella (tan complicada que semblava i només calia posar una mica de tot, entre carn i verdura, dins una olla amb aigua i sal i deixar-ho bullir, com allò de l’ensús i l’enjús d’en Llull).

Ara ja goso cuinar qualsevol cosa, però he avorrit fer arròs a la cassola i rostits perquè se m’entravessen. Però noi, quins pèsols estofats, quins cigrons a la catalana, quines llenties, quina cassoleta de bacallà, quin lluç a la marinera, quin suquet de rajada, quins calamars amb ceba, quins llagostins al whisky, quins estofats (de llata, de costella de vedella, de costelló de porc...) amb patates i bolets, quin fricandó (de vedella o de rap)... I sense posar ni un trosset remenut de pebrot enlloc (culet, culet!). Últimament, el meu plat estrella és la cassola de rap i calamars: un bon sofregit d’all, porro, ceba i tomata; un cop fet, afegir-hi els calamars i mig got de conyac; un cop reduït, patates esqueixades cimades d’un bon brou de peix; en ser quasi cuites, el rap en rodanxes o llomets, sal i una picada senzilla de julivert i ametlles torrades. I alça borni, que ve un rec!

Però us confessaré un secret. Quan tinc gana de debò, quan estic neguitosa, quan puc triar què halaré perquè estic tota sola, quan somio menjar, només hi ha un plat que em faci feliç: un bon plat de patates viues (foteu-hi rosses, foteu-hi fregides) amb un parell d’ous ferrats. Per sucar-hi pa!